Maduro: una victòria per a Putin
Davant l’allau inicial de notícies de dissabte al matí, molts comentaristes van especular que el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, suposava un cop per a Vladímir Putin, ja que Veneçuela i Rússia són països aliats. La realitat, però, és que per al president rus és una victòria, perquè és un cop —molt probablement fatal— a l'ordre mundial de dret, justícia i drets humans que es va proclamar després de la Segona Guerra Mundial.
Aquell ordre mai va ser tan sòlid com el presentaven els seus defensors. Moltes de les institucions multilaterals creades per fomentar la cooperació i fer complir el dret internacional han estat disfuncionals, sovint sabotejades pels seus membres més poderosos. Però alguns mecanismes sí que van funcionar, algunes lleis sí que es van aplicar, alguns crims sí que van ser castigats i molts d’altres probablement es van evitar, a milions de persones se’ls van veure reconegudes la llibertat i la dignitat, i va existir una esperança raonable que es construiria un ordre mundial basat en el dret i humanista. Però ara ja no.
En la roda de premsa de dissabte al matí, el president Donald Trump va anunciar que les forces dels Estats Units havien segrestat el president de Veneçuela i la seva dona en nom de la democràcia, la justícia, la llibertat per al poble veneçolà i la seguretat del país nord-americà. És una burla: malgrat el que creguin realment els brètols que dirigeixen el nostre país, un segrest —ja sigui en un carrer de Boston, en un bloc d’apartaments de Nova York o Chicago o a les dependències de Maduro a Caracas— no serveix mai a la causa de la justícia.
La il·legalitat no sosté el dret. Iniciar guerres d’agressió no fa que ningú estigui més segur. La colonització no porta llibertat. I colonització és el que Trump va prometre quan va menystenir María Corina Machado, una premi Nobel que té un mandat popular creïble i reconeixement internacional, assegurant que no tenia capacitat de lideratge i dient, de maneres diferents i no menys de quatre vegades, “Nosaltres dirigirem el país”.
Es tracta d’un escarni molt particular, familiar per a qualsevol que hagi observat Putin. El president rus ha afirmat que la invasió d’Ucraïna era una missió per alliberar-ne el poble. També ha afirmat que defensava la sobirania de Rússia, que l’existència d’Ucraïna mai havia amenaçat. I fins i tot ha afirmat que Ucraïna s’ha apropiat il·legítimament d’infraestructures creades per la seva nació (bé, per la Unió Soviètica, que Putin confon amb Rússia), de la mateixa manera que Trump va afirmar falsament que Maduro havia perpetrat el robatori de propietat dels Estats Units més gran de la història quan va nacionalitzar la indústria petroliera que les empreses dels Estats Units havien ajudat a construir.
Hi ha una infinitat de diferències entre Maduro, un autòcrata que s’ha mantingut en el poder falsificant eleccions, i el president legítim d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, elegit democràticament. Però aquí el que compta és la similitud entre els agressors: Trump i Putin.
Durant anys, Putin ha estat sostenint la visió d’un món dividit en esferes d’influència per uns pocs homes poderosos. Això també és l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial, l’ordre de la Guerra Freda, en el qual els països colonitzats per la Unió Soviètica van ser exclosos de les aspiracions liberals que reivindicava Occident. Ja fa temps que és evident que Trump comparteix instintivament aquest punt de vista: sembla que, per a ell, fer el món a trossos és la finalitat del poder polític. Qui fos que va escriure l’estratègia de seguretat nacional dels Estats Units, que es va fer pública al desembre, va codificar aquesta visió del món com el “corol·lari Trump” a la doctrina Monroe, és a dir, l’afirmació de poder dels Estats Units, vigent des de fa dos segles, sobre l’hemisferi occidental. En la roda de premsa de dissabte, Trump semblava haver reanomenat el corol·lari com a “doctrina Donroe”.
Fa mig segle, quan feia tercer de primària a l’escola soviètica, vaig assistir durant mesos a classes dedicades als recursos naturals. El terme rus per referir-s’hi, polezniye iskopayemiye, és revelador: es tradueix literalment com a “extractables beneficiosos”. Aquelles lliçons eren tan avorrides que encara recordo la sensació que l'agulla dels minuts del rellotge de l’aula s’havia aturat. També recordo que el granit és sòlid, que el metall es troba en el mineral, que el petroli és necessari per a la vida moderna i que la finalitat de l’adquisició de terres és l’extracció. També recordo un mapa gegant de la Unió Soviètica en el qual les moltes regions riques en minerals estaven pintades de vermell intens. Això, recordo que em van dir, era la nostra riquesa.
Sembla que Trump ha arribat, per si mateix, a la mateixa idea de la geografia i la política que ens van repetir fins a l’avorriment als nens de les escoles soviètiques, inclosos Putin i jo. En la roda de premsa, Trump va respondre a la majoria de preguntes —ja fossin sobre la mecànica de “dirigir” Veneçuela, el cost de fer-ho o els interessos geopolítics d’altres països a la regió— amb respostes sobre tot el petroli que els Estats Units extrauran dels pous veneçolans. La seva política és la política de l’enriquiment propi, una gran recerca d’extractables beneficiosos. Durant la seva primera campanya presidencial, criticava George Bush per no haver “pres el petroli” durant la seva guerra a l’Iraq. Alguns de nosaltres ens preguntàvem aleshores ¿com es “pren el petroli”? Doncs així: prenent primer el país.
Una altra cosa que comparteixen Trump i Putin és el menyspreu pels valors europeus, precisament els valors de cooperació, justícia i drets humans que l’ordre internacional posterior a la Segona Guerra Mundial estava dissenyat per defensar. Els discursos de Putin emanen aquest menyspreu, igual que l’estratègia de seguretat nacional de Trump. La doctrina Donroe, pel que sembla, podria permetre a Trump prendre Veneçuela, Cuba —un país al qual ell i el secretari d’Estat, Marco Rubio, han amenaçat obertament— i qualsevol altra part de les Amèriques que Trump desitgi. (Estic segura que no trigarà a tornar a parlar de convertir el Canadà en el 51è estat.)
Si és així, també permetrà que Putin prengui tot el que vulgui d’Europa. La guerra híbrida de Rússia a Europa —amb accions de sabotatge tant polític com d’infraestructures, inclosa la sospita d’interferència en les freqüències de control de trànsit aeri en nombrosos aeroports europeus— ha augmentat des que Trump va tornar al poder. La pressió de l’administració Trump sobre Ucraïna ha envalentit Putin. La invasió de Caracas, portada a terme de manera inquietantment similar al que Moscou havia planejat per a Kíiv, l’envalentirà encara més. I a Pequín, sens dubte, hi ha arribat un missatge similar: si Trump pot prendre Veneçuela i Putin pot prendre Ucraïna, el president xinès, Xi Jinping, pot prendre Taiwan.
Putin era aliat de Maduro, però els aliats van i venen; les visions del món, i el desig d’imposar-les, es queden. El món de Putin acaba de fer-se més harmònic. No perquè, com voldrien fer-nos creure les teories de la conspiració, Putin li dicti a Trump el que ha de fer, sinó perquè aquests dos autòcrates realment veuen el món de la mateixa manera. Tenim un refrany per a això en rus: “Dues botes formen una parella”.
Copyright The New York Times
