Trump i el retorn al món d’ahir
L’ordre de Trump és un retorn al passat. Es despulla de la cotilla empipadora de la legalitat internacional per abraçar desacomplexadament la colonització de territoris i l’apropiació dels seus recursos naturals. La doctrina Monroe, en versió trumpista, és una reinterpretació imperialista del dret dels Estats Units a controlar la seva àrea d’influència. El triomfalisme a Mar-a-Lago en l'anunci de la captura de Nicolás Maduro i la presa de control de Veneçuela en una intervenció militar sense autorització del Congrés nord-americà, exemplifica la nova realitat.
Donald Trump ha pres de facto el control sobre Veneçuela, i el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, s'ha convertit –segons el Washington Post– en el nou “virrei”: encarregat de pilotar la formació d’un nou govern, garantir l’estabilització del país i repartir els actius petroliers que els Estats Units s’han afanyat a adjudicar-se. Mercantilisme aplicat sense complexos. L’expansionisme de Trump busca l’apropiació dels recursos naturals i consagra la força per sobre del dret.
El món d’ahir de Stefan Zweig era un món que es desintegrava de manera accelerada i violenta. El món d’avui desmunta, maó a maó, l’arquitectura institucional multilateral sorgida després de la Segona Guerra Mundial. La doctrina Donroe és una mutació d’aquell ordre colonial imposat a canonades al segle XIX i principis del XX, però no renuncia a arrogar-se el dret a un domini continental imposat, si cal, per la força militar. Veneçuela és el punt de sortida. Per això s’acompanya d’advertiments a Colòmbia i Mèxic, amb Cuba en el punt de mira de Marco Rubio i amb les declaracions de Trump a The Atlantic del cap de setmana reiterant el seu desig que els Estats Units prenguin el control de Groenlàndia i dels seus recursos naturals.
Trump, que va arribar al poder renegant de les guerres infinites dels Estats Units, no renuncia, però, a la imposició dels seus interessos estratègics per la força. L'Iraq va caure en una guerra sagnant després de la invasió dels Estats Units el 2003, i a l'Afganistan, dues dècades i milers de milions de dòlars després, els talibans han tornat a imposar la crueltat d’un règim que ara el món homologa per la porta del darrere. L’actual inquilí de la Casa Blanca, però, no sent la necessitat de vestir l’agressivitat geopolítica d’imposició forçada de la democràcia, ni la pressió per bastir coalicions d’interessos. En només un any al poder, des del seu retorn a la presidència, Trump ha ordenat més de 600 atacs aeris arreu del món, i més bombardejos que tots els executats per Joe Biden en quatre anys; cap d’ells autoritzat per cap estament internacional.
Avancem cap a un ordre que s’executa des de la força bruta. Sense legalitat internacional, la llei de la selva s’imposa.
La Xina, que considera el control de Taiwan com una prioritat nacional, pot interpretar l’acció dels Estats Units a Veneçuela com el precedent que blanqueja qualsevol operació a l’illa. Per la seva banda, la Unió Europea, que es va afanyar a condemnar la invasió terrestre d’Ucraïna per part de Rússia l’any 2022, ha estat ara molt més ambigua sobre la il·legalitat del segrest del líder veneçolà. Una vegada més, la UE es doblega per por de malmetre l’últim bri de compromís que Washington encara pot sentir amb Ucraïna. L’obsessió per assegurar la frontera est ha portat la UE, fins i tot, a abstenir-se de fer cap declaració de suport a Groenlàndia per no fer enfadar Trump. La sensació d’indefensió és cada cop més evident perquè, en l’ordre de les esferes d’influència, Europa tem veure’s convertida en el pati del darrere de Rússia.
En el món del poder dur, la Unió s’estova cada cop més. Les seves estructures de presa de decisions estan dissenyades per a un ordre internacional legalista, que avui està en erosió accelerada. El multilateralisme, les normes i el dret internacional han entrat en crisi no només per Trump, sinó perquè aquells que encara hi creien són incapaços d’alçar la veu o només l’invoquen allà on interessa, mentre fan ulls clucs a les violacions de drets en altres parts del món. Assistim a la desintegració d’un sistema edificat sobre les ruïnes d’una destrucció mundial que semblava haver entrat en fase d’obsolescència davant les transformacions del món. Mentrestant, les grans potències imperen en el buit de poder.
