El petroli no salvarà Veneçuela

La tristesa no té fi, però la felicitat sí. La frase, immortalitzada en una cançó de bossa nova, captura com l'alegria pot ser fràgil, fugaç i preciosa. El 3 de gener, durant unes hores extraordinàries, els veneçolans la van assaborir mentre la notícia corria com la pólvora: Nicolás Maduro, l'home que ha reprimit i arruïnat Veneçuela, havia estat destituït en una espectacular operació militar americana. L'impacte va ser no només polític sinó també emocional. A Caracas i Maracaibo, a Miami i Madrid, els veneçolans es van permetre imaginar un futur ple de dignitat i esperança i un retorn a la vida normal.

Però la felicitat va donar pas ràpidament a la preocupació unes hores després de l'atac, quan el president Donald Trump va fer una roda de premsa des de Mar-a-Lago. Els Estats Units, va dir, ara "dirigiran" Veneçuela. Va parlar molt de petroli, però gens de democràcia, tret de descartar María Corina Machado, premi Nobel de la pau i líder de l'oposició democràtica. En canvi, va dir Trump, els Estats Units tractaran amb la vicepresidenta del dictador. Va parlar com si fos propietari del país i dels seus actius. Els veneçolans havien de ser beneficiaris de la seva benevolència, no agents del seu destí.

Els veneçolans saben perfectament que destituir un dictador, sobretot si els seus sequaços continuen manant, no és el mateix que reconstruir un país. I hi ha molt per reconstruir. Quan Maduro va arribar al poder el 2013, els veneçolans eren aproximadament quatre vegades més rics que avui. El que va seguir va ser la contracció econòmica més gran mai registrada en temps de pau. Va provocar la sortida de 8 milions de veneçolans, una quarta part de la població. Això no va ser el resultat d'una invasió estrangera o un desastre natural, sinó d'una catàstrofe autoinfligida. I va venir acompanyat de molta brutalitat, repressió i corrupció al país. Al cor del col·lapse hi havia un desmantellament sistemàtic dels drets. Es van buidar els drets a la propietat; els contractes van esdevenir paper mullat; els tribunals van perdre la independència; les eleccions van deixar d'importar i la llibertat d'expressió es va convertir en un delicte. A mesura que els drets desapareixien, també desapareixien la seguretat, la inversió, la confiança i el poder d'imaginar. La gent va deixar de planificar el futur perquè el futur ja no els pertanyia.

La lliçó és senzilla però profunda: la prosperitat no prové del petroli, dels decrets ni tampoc del fet de tenir governants benèvols. Prové dels drets. Els drets creen la propietat privada. Els drets creen seguretat. Els drets creen debat. Els drets permeten a la gent invertir, innovar, somiar i transformar la realitat. Preneu-li els drets i la societat es marceix. Restaureu-los i la recuperació serà possible.

El que els veneçolans necessiten ara no és ni venjança contra Maduro ni improvisació trumpista, sinó un retorn a la llibertat i la pau. La humanitat ja ha inventat la tecnologia que ho fa possible: la democràcia. La democràcia no és només votar. És un sistema per agregar preferències mentre es protegeixen les llibertats. És l'únic mecanisme que coneixem que, a la llarga, pot alinear l'autoritat política amb el consentiment social. Veneçuela en va gaudir durant bona part de la darreria del segle XX, i continua sent la fórmula global per a una prosperitat sostinguda.

El projecte chavista, que va començar el 1999, va erosionar aquest sistema de manera gradual però implacable, soscavant els contrapesos entre poders, les llibertats individuals i, finalment, la mateixa democràcia. El camí de tornada és el procés invers. No hi ha dreceres. Cal restaurar els drets i l'estat de dret.

Comptem amb un fet clau: la societat veneçolana ja ha fet la part més difícil. El país ha demostrat paciència i coratge, unint-se a través d'un llarg procés. El 2023, els veneçolans van confluir de manera aclaparadora al voltant de María Corina Machado com a líder de l'oposició democràtica, només per veure com després se li prohibia arbitràriament que es presentés a la presidència. L'any següent, però, van donar una victòria aclaparadora al seu company Edmundo González Urrutia, votant contra la dictadura a gairebé tots els racons del país. La voluntat dels veneçolans no podia ser més clara. El que es va frustrar va ser la seva traducció al poder.

Ara cal honorar aquella voluntat. Veneçuela necessita un govern civil limitat per la llei, respectuós amb les llibertats individuals, responsable davant dels votants i capaç de reconstruir les institucions.

Sembla que això Trump no ho entén. Parla com si les enormes reserves de petroli de Veneçuela fessin innecessària la democràcia: la inversió estrangera, sobretot de les companyies petrolieres americanes, pot substituir la normalització política. És una il·lusió, fins i tot en els termes del mateix president americà. El petroli no és riquesa fins que la producció no es pot monetitzar; això, al seu torn, requereix inversió a llarg termini. I per això la seguretat jurídica (drets de propietat, contractes exigibles, impostos clars i normes predictibles que regeixen les concessions i els pagaments) és imprescindible.

I hi ha un risc més profund: el geopolític. Veneçuela no ha de convertir-se en una colònia, en una idea peregrina o en un projecte transaccional al servei dels interessos curtterministes dels Estats Units. Els èxits més grans dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial no van provenir de l'extracció de recursos d'Europa o del Japó, sinó de proporcionar béns públics: seguretat, reconstrucció institucional i un ordre basat en normes que va permetre a les societats prosperar. L'estratègia va crear enormes beneficis per als receptors, i també per als Estats Units.

Veneçuela necessita la mateixa fórmula liberal: pau, justícia, democràcia i drets. Cal que els ciutadans tinguin el valent desig d'activar la democràcia, en lloc de deixar-la de banda. Si no, es plantarà la llavor d'un conflicte futur, sobretot si les aspiracions nacionals xoquen amb les prioritats nord-americanes.

La tristesa, com ens recorda la cançó, no té fi. Veneçuela ha patit més del que li correspon. Però aquelles hores fugaces de felicitat van revelar una cosa essencial: els veneçolans no han renunciat a la democràcia ni a ells mateixos. La tasca ara és fer d'això una realitat duradora: no per la força, ni mitjançant fantasies petrolieres, sinó restaurant la voluntat del poble perquè pugui començar la feinada, dura i pacient, de restaurar els drets i reconstruir les institucions. Aquest és l'únic camí a través del qual la felicitat, tan fràgil com és, podria trobar finalment la manera de durar.

Copyright The Economist