De l'11-S a Maduro: 25 anys d'inseguretat
La captura de Nicolás Maduro arriba en un any carregat de simbolisme: coincideix amb el 25è aniversari dels atemptats del 2001 contra les Torres Bessones de Nova York, punt d’inflexió que va redefinir completament la (in)seguretat mundial. La coincidència no és només cronològica: serveix també per contrastar dues èpoques, dues maneres d’entendre les amenaces globals i dues formes de justificar coses més o menys injustificables.
El 2001, el món va descobrir fins a quin punt era vulnerable davant d'actors no estatals capaços de collar la potència més gran del planeta en el seu mateix centre. El 2026, en canvi, l’escenari és més fragmentat, més tecnològic i més imprevisible, i la detenció d’un líder polític acusat de delictes transnacionals reflecteix aquesta nova complexitat. Fa 25 anys la Xina no era ni de bon tros el que és avui, i la llavors trontollant Federació de Rússia no tenia encara forces per provar de recompondre l'URSS, com fa ara. L'escaquer ha canviat radicalment i Trump ha fet la resta. La invasió de l'Iraq del 2003 va estar envoltada de discursos força elaborats i de coartades sofisticades. La Veneçuela teledirigida del 2026 es pot resumir en una idea planera repetida per Marco Rubio immediatament després dels fets: el president Trump sempre fa el que ha dit que faria. I això és tot.
Després de l'11-S es va inaugurar una era marcada per la guerra contra el terror, les intervencions militars i la consolidació d’un model de seguretat basat en atacs preventius i serveis d'intel·ligència cada cop més condicionats per les noves tecnologies. Avui les amenaces s’han descentralitzat i difuminat, i la radicalització s’ha digitalitzat: molts conflictes s’han desplaçat cap a l’espai cibernètic, cap a la desinformació, cap a la manipulació a gran escala. La seguretat ja no depèn només de fronteres físiques, sinó de xarxes virtuals, de grans bancs de dades, de falses invulnerabilitats visibles (les cada cop més patètiques desfilades militars, per entendre'ns) i de veritables vulnerabilitats invisibles (la total dependència tecnològica d'elements materials com el coltan, posem per cas).
En aquest context, la captura de Maduro adquireix una dimensió que va més enllà del fet en si mateix. Si el 2001 la por provenia d’organitzacions clandestines que operaven des de coves o camps d’entrenament remots, avui les amenaces poden provenir tant de grups extremistes com d’estructures estatals o paraestatals implicades en el narcotràfic, ciberactivitats il·lícites o desestabilització regional. Fa un quart de segle, la resposta a Bin Laden va ser militar; al cap d'uns anys, les eines predominants a Occident —inclosos els Estats Units— van començar a tenir un caire més judicial o financer. Les sancions, la cooperació policial, el rastreig de fluxos econòmics i la pressió diplomàtica es van convertir en instruments tan o més decisius que els exèrcits. Tot plegat, però, s'ha mostrat il·lusori i efímer: la intervenció militar a Veneçuela constitueix un retorn a dinàmiques que semblaven haver quedat molt enrere.
En tot cas, hi ha un fet que, en la nostra condició d'europeus, convida a la reflexió. Fa 25 anys, els Estats Units van buscar explícitament la col·laboració militar i la complicitat política d'Europa —no només dels països membres de l'OTAN— per combatre el terrorisme internacional. Vista amb perspectiva, la infausta "foto de les Açores" va ser una immensa errada que va portar a altres errades concatenades. Les conseqüències encara les patim ara. D'aquell episodi desgraciat, però, en voldríem subratllar una altra derivada: l'opinió que avui pugui tenir Europa sobre Veneçuela, o sobre Madagascar, o sobre la constel·lació de Cassiopea, ja no li interessa a ningú. Europa ha quedat fora de l'escaquer, com provàvem d'explicar fa una setmana. Una anàlisi perfectament idiota consistiria a inferir que d'aquesta manera ens estalviem una nova foto de les Açores... Però no, les coses no funcionen així. De fet, la figura esperpèntica i ara mateix fora de control de Trump té molt a veure amb la decadència d'Europa, és a dir, amb el canvi radical de contrapesos que s'ha consumat en menys d'un quart de segle. D'alguna manera, la veritable degeneració de la "foto de les Açores" és Ursula von der Leyen rient-li les gràcies a Trump... a canvi de res.
Donald Trump té entre banya i banya Groenlàndia, territori de sobirania danesa. No se n'ha amagat pas mai. Les paraules de Marco Rubio són premonitòries: Trump sempre fa el que ha dit que faria. En un cas així, com actuaria la Unió? Muntant una comissió d'estudi paritària i sostenible de cara a l'Horitzó 2030?
