Joaquim Bernadó, matador de toros (1956)

D’una crítica taurina inclement del periodista Nèstor Luján (Mataró, 1922 - Barcelona, 1995) publicada amb el pseudònim Puntillero a Destino (17-III-1956). Traducció pròpia. Aquest dissabte fa noranta anys del naixement del torero Joaquim Bernadó (Santa Coloma de Gramenet, 1935 - Madrid, 2022). Va figurar centenars de vegades en els cartells de la Monumental. Actuava sovint a Mèxic. Havia debutat a Manresa el 1950.

Es va presentar Joaquim Bernadó amb la flamant alternativa que li havia donat Antonio Bienvenida, feia tot just una setmana, a Castelló de la Plana. Es va presentar tal com ens imaginàvem: sense haver millorat amb l’estoc i sense aplicar-se en el toreig; no hi havia cap motiu per suposar que el simple acte de rebre l’alternativa canviés el seu ànim, la seva posició davant el toro, conservadora, estaticista. En conjunt, no ha canviat pas gaire. El problema de Joaquim Bernadó és significatiu. Ha estat un torejador de vedells que des del primer moment va tenir prestància artística, un puny prodigiós, un sentit sumptuós del seu art. Va irrompre Bernadó a les places com pocs aspirants a torero ho han fet; per dir-ho en castís, ho tenia tot pagat. Només calia una cosa: afició a aprendre. Quan un té dots artístics extraordinaris, aprendre produeix molta mandra. Molts creuen que a Bernadó li ha fallat el valor i és cert, però el valor li ha fallat simplement perquè li falta afició. Si tingués afició sabria que al torero no l’eclipsa pas l’art per floral, suau, fluid i exquisit que sigui. Si hagués tingut afició hauria après a matar, a ficar-se en el terreny del toro, mantenir-se en el terreny triat sense esmenar-se. Un artista sense afició cau al prescindir de tot això per la simple i angèlica providència del seu art. Un artista amb afició sap, si és torero, que l’art té un punt de gosadia, el sacrifici de lliurar-se, aquesta tremolor tràgica que el manté en algun moment –amb una abnegació sovint inútil i també sovint necessària per torejar bé– davant les banyes del brau desafiant o inerme. L’afició als toros encoratja els torejadors. Els fa comprendre que el toreig és una profunda i significativa lluita. I els empeny a aprendre a lluitar, a superar-se. Bernadó roman davant els toros sense afició. Hem vist toreros que no l’han tingut i han esdevingut, com Bernadó, uns il·lustres malaguanyats. Bernadó creu en la seva intel·ligència i en el seu art. El perjudica aquest convenciment. No esvair-lo, li serà fatal. Cal que aprengui una cosa essencial: la base lluitadora del toreig. En el toreig l’estètica és un verí terrible: l’art dels toros flueix sempre de l’actitud essencial al torejar, no del gest plàstic, de la posició estètica o de la prestància física. Aquesta tarda Bernadó ha reeixit en dues escomeses en rodó en el seu primer brau i cinc naturals en el seu segon, d’autèntic toreig. La resta: un desesperat desig d’estar artísticament a la plaça, no de torejar. En el fons, el desig que el toro justifiqués l’art suprem d’ell, Bernadó, fent el que el seu matador desitjava. Amb el segon brau hauria fet bona feina si a més d’estendre la muleta hagués avançat la cama trepitjant-li el terreny. Ho va esmenar amb la capa i amb l’estoc esperant el miracle que el toro s’encapsés l’acer per pura gentilesa. [...] Ens agradava més el Bernadó del 1954. [...]