Joaquim Sorolla i els seus retrats (1904)

De l’article del poeta Juan Ramón Jiménez (Moguer, Huelva, 1881 - San Juan, Puerto Rico, 1958) a la revista mensual Forma (II-1904), dirigida pel crític d’art Miquel Utrillo amb el suport del pintor Ramon Casas. Aquells modernistes acollien Juan Ramón Jiménez al Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, a qui el poeta andalús anomenava “el Ruiseñor bohemio de albas barbas no lavadas”. L’estil del pintor valencià Joaquim Sorolla era afí als gustos de Forma, publicació molt valorada arreu en els cercles artístics de l’alba del segle XX. Fins al 6 d’abril hi ha una exposició d’obra de Sorolla al Palau Martorell de Barcelona.

Quan Joaquim Sorolla [València, 1863 - Cercedilla, 1923] torna d'Itàlia, porta la seva ànima impregnada d'un romanticisme inquiet i místic. És l'època de l’artista que busca i no troba, que vol descobrir el perfum de la rosa naixent dels seus somnis i no veu el jardí de les fragàncies. Ve d'Itàlia amb el front ple d'il·lusions cavalleresques, fons daurats, siluetes santes; teles grans, emocionants i dramàtiques. I en arribar a Espanya, topa amb els oblidats pintors de la pàtria: Velázquez, el Greco, Ribera, Goya, i els interpreta apassionadament, posant a la tradició dels vells mestres el jovenívol esperit dels seus somnis naixents en la paleta valenciana. Aleshores brillen a Espanya acadèmics enfilats als cims, que embruten teles colossals pels edificis públics: boscúries de teatre, batalles de cartó-pedra, fantasies monàrquiques i luxoses; molt vellut, molts trons, molta seda i molt or, però tot de guarda-roba, fals, inarticulat, fred i paralític. L'arribat de fresc, tan sols descobreix una gràcia de color en un recó, i se n’hi va. Emilio Sala es mou entre flors noves i fons clars; pensa i treballa. I Sorolla estudia amb recolliment els vells i grans mestres espanyols, mestre viu que trenca els convencionalismes del seu temps creant un ambient nou i noves harmonies. Per aquest temps pinta Sorolla quadres complexes que tenen tots els elements de la seva ànima: idealisme, composició, factura treballada i harmonies de color. I poc a poc, comprèn que el que ell busca és un art gran, i pensa que aquest art ha de ser molt espanyol i molt obert al sol i a la vida. I treballa amb els seus pinzells i troba el que vol: tota l’ànima de la pàtria. Aleshores comença aquella sèrie de quadres de la terra, treball i mort, misèria i sol, el grec esplendor de les costes de Llevant, el tro del seu mar blau, la gràcia florentina del gest valencià, tot aqueix luxe de transparències escumejants, de flors i ventijols, tot aqueix estol incomparable de dones, de nens i de mariners. Dia per dia, porta Sorolla de la seva terra, més llum i més passió. És que ha descobert el seu camí i cada cop encerta a trobar noves primaveres de sol en les seves ideals peregrinacions. […] Sorolla comprèn que els retrats han de brillar sobre penombres. Com que té un ull obert cap a cada racó de l’esperit del món, veu les harmonies de color dels nord-americans i dels anglesos; sorprèn la intensitat de factura i la substancia dels escandinaus i d’Holanda. I segueix pintant [...].

En allò que últimament ha pintat, com el retrat del fotògraf Christian Franzen, sobri i superb, el gran artista ha resolt dos problemes d'art: la tercera dimensió i la veritat de les fondàries i de les ombres. És el que Joaquim Sorolla ha après de Rembrandt. I aquesta és una de les millors troballes de la seva paleta, que avui té una plenitud que deixa parat i una esplendidesa meridional, anàrquica i gloriosa.