Homenatge elegíac a l’Estàtua de la Llibertat
El Museu d’Orsay prepara una oportuna –o hauríem de dir elegíaca– exposició sobre els orígens i la significació de l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Es podrà visitar a partir del setembre i es fa en ocasió dels 250 anys de la Declaració d’Independència dels Estats Units. Amb el nou Trump imperial, en els mesos que queden poden passar més coses que tirin encara més per terra el simbolisme d’aquella obra regalada per França als joves Estats Units en el seu centenari, i que milions d’immigrants veien com el símbol de benvinguda i esperança des de l’illa d’Ellis, on sabrien si se’ls deixava entrar o no a la terra promesa.
Avui, tothom que arriba als EUA és directament un sospitós potencial. L’illa d’Ellis no era, ni molt menys, un lloc agradable, però ha esdevingut un memorial que, com va escriure Georges Perec, “pertany a tots aquells a qui la intolerància i la misèria han foragitat i foragiten encara de la terra on van créixer”. Tots els qui ara Trump vol expulsar. A qui pertany l’Estàtua de la Llibertat? Quina llibertat representa en aquest segle XXI? ¿La d’esclafar els dèbils, la de menysprear les lleis, la d’apropiar-se dels territoris i béns aliens?
Per evitar confusions, el més honest seria enderrocar-la, però honest no és un adjectiu trumpià. A més, què hi posaríem, al seu lloc? ¿Un Trump gegant, de mida egòlatra, amb el seu somriure burleta i amenaçador? Com que ningú no l'hi regalarà –igual que no li han regalat el Nobel de la pau–, no podem descartar que se la faci ell mateix. No seria de benvinguda, esclar, sinó per intimidar els forans i exaltar l’Amèrica MAGA triomfalista que amaga lacerants desigualtats. L’Estàtua de la Llibertat de cop ha passat a ser un anacronisme romàntic, un símbol de tot el que s’ha perdut. No la tirarà, esclar. M’intriga pensar què s’empescarà Trump per reapropiar-se-la. Pel que fa al museu d’Ellis Island, el pot reinterpretar com una fantàstica presó preventiva.
L’exposició de París es titularà La llibertat il·luminant el món. Però ja no l’il·lumina. Els fars polítics del segle XXI són policials, militars i autoritaris. Són fars nocturns que empaiten enemics reals o suposats, tant se val. Per al vulgar i fanatitzat Trump i per als seus amics globals de la ultradreta, la presumpció d’innocència és de dèbils i ineficaços. Estat de dret? Dret internacional? Legalitat? Justícia? Ca! Ja no es parla de drets humans, ni de fraternitat o igualtat, ni tan sols de la llibertat de les nacions. La retòrica és l’ultranacionalisme imperial: "Som una superpotència i ens comportarem com una superpotència", diuen des de la Casa Blanca.
És a dir, impunitat global, dret de pernada. No és que estiguem retrocedint al segle XIX, estem anant molt més enrere, a la fosca Alta Edat Mitjana: jo soc més poderós i, si no m’agrada el que fas, puc entrar a casa teva, segrestar-te i quedar-m’ho tot. Cap instància superior ho impedirà, es digui ONU o es digui com es digui. En temps medievals, el Papa era una mena de superpotència espiritual que intermediava o decantava la balança. Avui ningú sembla capaç de frenar Trump. I ell ho sap, esclar.
L'estàtua, obra de l’escultor Frédéric-Auguste Bartholdi i de l’enginyer Gustave Eiffel, va trigar 10 anys a erigir-se i es va inaugurar el 1886. L'objectiu del Museu d’Orsay és que el públic entengui "les decisions artístiques, ideològiques, econòmiques i tecnològiques que van permetre la realització d’aquest projecte excepcional". Eren altres temps. L’optimisme i la llibertat regnaven a la jove nació de l’altre costat de l’Atlàntic. Tot i que ja aleshores la doctrina Monroe, inicialment concebuda contra l’imperialisme europeu a Amèrica, havia començat a fer un gir expansionista cap a Mèxic i cap al Carib. Amb el tombant del XIX al XX, els EUA començarien a dir-se directament Amèrica, apropiant-se del nom sencer. El nom no fa la cosa, però dona pistes.
Això és el que ara torna a explicitar Trump. Sempre tan superlatiu, directament ja parla del "nostre hemisferi". Groenlàndia inclosa. La seva llibertat és la de fer el que li passi pels dallonses. Què en fem, de l'estàtua, doncs?
