La televisió pública espanyola, La 1, ha apostat per un concurs d’interiorisme que celebra el nyap i la precarietat com a solucions creatives. No pot ser més adequat en un país en el qual la crisi de l’habitatge és una de les principals preocupacions socials i l’assignatura pendent de la política. Decomasters és un programa de reformes a l’estil de MasterChef però en versió bricolatge. Deu parelles de concursants, escollits per garantir l’esperpent, cooperen i competeixen per decorar les cases d’uns voluntaris anònims. Esperem que aquesta gent rebi una compensació pels desastres que els famosos perpetren a casa seva, perquè el resultat estètic fa venir ganes d’arrencar-se els ulls.
El reality de reformes glorifica la xaronada i el pedaç i fa apologia del mal gust. Reforça l’estil de vida basat en l’aspiració màxima i la despesa mínima, amb decoracions fetes amb material propi d’una classe de manualitats de primària. Perpetua també la tradició del treballador incompetent i sense formació que s’atreveix a fer filigranes i projectes grandiloqüents perquè tot li sembla fàcil. Creuen que poden convertir una terrassa de Villanueva de la Cañada en un club exòtic de Bali amb un para-sol de plàstic i una moqueta de gespa artificial. Els ingenus propietaris, a més, demanen una barra de bar exterior per fer-hi còctels. El resultat acaba semblant una instal·lació perquè hi juguin i s’hi pixin els gats de la casa.
Decomasters és el programa en el qual els concursants són capaços de transformar l'habitació infantil d’una criatura preescolar en un malson psicotròpic de l’Alícia al jardí de la Reina de Cors. També poden pintar un loft encantador i lluminós amb els colors d’un parc de boles d’una hamburgueseria.
El format reforça el relat contemporani que “amb quatre duros i bona actitud tot és possible” i crea la fantasia de convertir la precarietat en luxe aparent. D'una banda, el programa utilitza l’estratègia morbosa de vendre la xaronada i el nyap com un triomf. Més que democratitzar el disseny, el que fan és destruir-lo. Estem davant de la infradecoració. Pintura mal aplicada, papers de paret mal enganxats, barreges estilístiques i treball a contrarellotge. Es confon l’horror amb la creativitat.
De l'altra, utilitza l’engany de la temporalitat, fingint que transforma una llar sencera en poques hores. Banalitza el temps real de treball i normalitza que l’espai on vius sigui només una aparença de vida. Un espai provisional, fàcilment intercanviable, d'un sol ús. La llar deixa de ser un lloc confortable i de continuïtat per convertir-se en una escenografia temporal associada a mudances recurrents i drets cada cop més fràgils. El “fes-t’ho tu mateix ràpid i malament”, que encaixa amb un model d’habitatge sense arrelament ni garanties.
