Violència institucional davant la càmera
Les imatges d’un agent d’immigració assassinant a trets una dona a Minneapolis són devastadores: per la violència gratuïta i per la impunitat de l’actuació. Una testimoni va gravar l’escena amb el mòbil, des de molt a prop. En xoc pel que acaba de passar davant seu, la sentim cridar i retreure als agents la seva conducta brutal, cosa que accentua el dramatisme del moment. Hi ha més vídeos que van captar altres instants i que servien als informatius per evidenciar la trajectòria del cotxe abans i després dels trets, i per demostrar com es va impedir que un metge que era al lloc dels fets atengués la víctima. El departament de Seguretat Nacional va assegurar que la dona volia atropellar els agents i l’han acusada de “terrorisme domèstic”, afegint com una tipologia de delicte un adjectiu clarament sexista per justificar que hagin assassinat una dona de 37 anys, mare de tres fills, amb el cotxe ple de peluixos i joguines infantils.
En la majoria dels casos, tant les televisions nord-americanes com les d’aquí alertaven de la duresa de les imatges abans d’emetre-les. Com era d’esperar, els espais més sensacionalistes repetien en bucle l’escena violenta. Més enllà del perill que comporta la descontextualització dels fets, és una manera d’anestesiar la sensibilitat de l’audiència. L’agressivitat i l’abús esdevenen rutina. Moltes cadenes van fer explícita la verificació de la gravació. Un plantejament periodístic que ja posa en evidència el context informatiu. És tan bèstia el que veiem i tan obvi l’abús d’autoritat que el dubte que poden crear les imatges s’anticipa. Ja no confiem en el que veiem. L’escena sembla una seqüència pròpia d’una sèrie distòpica en què es busca consternar l’espectador a partir d’introduir una violència extrema en situacions quotidianes en les quals tothom es reconeix.
Els mitjans reproduïen diversos retrats de la dona per explicar qui era. No és gratuït. D’una manera implícita, serveix per insinuar que la dona no s’ajusta als estereotips vinculats a aquest tipus de situacions: una nord-americana blanca, rossa, no migrant, en un barri residencial i fent una maniobra amb el cotxe a escassa velocitat. Si ella és l’objectiu a abatre pels ICE tothom se sent en perill. Les imatges estan enregistrades amb un telèfon mòbil, i és la televisió qui avala el material. En un cas com aquest, el mòbil esdevé, sense pretendre-ho, un dispositiu de garantia ciutadana. La càmera del telèfon no va poder protegir el cos ni va evitar la violència, però està sent útil per desactivar públicament la versió institucional dels fets. Si ningú ho hagués gravat, ¿quin relat hauria prevalgut als mitjans i en un tribunal? La pèrdua de les llibertats es fa evident quan ja no prevalen ni els drets ni la presència de testimonis, sinó només l’existència casual d’una gravació de mòbil amb un punt de vista privilegiat. No sempre serà així.
