Instruccions per ser una família perfecta

El Nadal té, sens dubte, moltes coses bones, i fins i tot entranyables. Soc un ferm partidari de les seves litúrgies. Ara bé, no es pot negar que aquestes dates ens sotmeten a una prova d'estrès familiar, perquè quan ens hem d’estimar molt en un espai reduït, de seguida es posen de manifest les dificultats que experimenten els porcs espins per donar-se mútuament calor sense fer-se mal amb les punxes. Em sembla oportú que en plena ressaca postnadalenca, quan la quotidianitat torna a estar a primera línia, ens preguntem com hem superat la prova d’estrès. I, ja posats a la feina, ens preocupem per com esdevenir una família perfecta.

Després de molt meditar-ho he arribat a conclusions que em semblen irrefutables sobre les instruccions a seguir per qui vulgui gaudir d'una família immaculada. Són les següents.

Primera: tenir el segon fill abans que el primer. La criança seria molt més relaxada.

Segona: aconseguir que els teus fills neixin amb més sentit comú que energia (que neixin adults, vaja).

Tercera: dominar les estratègies de la intel·ligència emocional amb tanta finor que puguem programar els estats d'ànim familiars, i així les hores més rellevants del dia (les de ficar-se al llit i aixecar-se) serien les més harmonioses i alegres.

Quarta: que tenir fills no ens impedeixi passar tota la nit en un son. En les condicions actuals, cada fill suposa entre 400 i 700 hores de vigília forçada, o sigui, entre 50 i 100 nits sense dormir.

Cinquena: que sigui compatible tenir fills, fer cèntims i gaudir de temps lliure.

Sisena: que l’òrgan educatiu dels nostres fills sigui l’oïda, i no l’ull. O sigui, que els consells que oferim a dojo tinguin més força de convicció que els exemples que donem. Malauradament, els nostres fills tendeixen a ser molt semblants al fill que vam ser nosaltres, i desconnecten així que ens posem en mode “Quantes vegades t'he de dir que…?” És incòmode reconèixer-ho, però tots hem après molt més dels exemples dels pares que dels consells. En conseqüència, sempre estem educant, especialment quan no ens n'adonem, perquè la veritat del que som acostuma a trobar-se en l'espontaneïtat del que fem.

Setena: que fos possible traspassar la responsabilitat educativa dels pares, íntegrament, a l’escola o, si més no, a un especialista que la sàpiga llarga. Però els nostres fills passen a l'escola al voltant del 15% del temps anual. O sigui que...

Vuitena: que la fidelitat no exigeixi esforços i que l'amor sigui sempre alegre, de manera que els nostres fills disposin a mans plenes d’exemples perfectes de convivència familiar.

Novena: que el criteri per avaluar la nostra excel·lència com a pares i mares sigui el de les nostres bones intencions i no pas el de les nostres conductes.

Desena, i última: que a la família sempre hi hagi algú resignat a fer d'adult.

Si aquestes condicions els semblen excessives, tinc una prova de consolació: si pel fet de ser humans, massa humans, no ens és possible assolir la perfecció familiar, almenys aspirem a tenir una família com la dels Simpson. Fixeu-vos que tot i que Homer és un addicte compulsiu a la televisió, cada nit sopen a la cuina, tots junts i sense televisió (ni pantalles), comencen cada nou capítol sense el llast lacerant de la memòria dels greuges passats i, siguin quines siguin les bestieses que pugui fer Homer —i mira que n’és d’estrafolari i hiperbòlic—, mai en farà cap que pugui posar en risc l'amor de la seva dona. No tinc ni idea de quines poden ser les raons per les quals Marge està tan enamorada del seu singular marit, però sí que sé que en la vida familiar estimar-se és molt més important que comprendre’s. I saps que ets estimat de veritat el dia que pots mostrar a l'altre les teves febleses amb la seguretat que no se'n servirà per mostrar la seva força.

En definitiva, si no podem ser perfectes, aspirem a ser normals, és a dir, a gestionar les nostres neurosis quotidianes sense gaires escarafalls. Neuròtica és, de manera inevitable, tota família normal, perquè, com que el nen és l’ésser amb molta més energia que seny per gestionar-la, algú en una família, com acabem de dir, s'ha de resignar a fer d'adult, i això cansa. Sí, ser pare o mare cansa. Però no importa. Estimar-se és millor! Si tens al teu costat algú que, coneixent mil·limètricament la teva corrua de defectes, continua creient que paga la pena estimar-te, ja t’ha tocat la grossa!

El primer dret d’un nen és el dret a tenir uns pares una mica neuròtics, perquè si tingués uns pares perfectes, amb quins exemples aprendria a gestionar la imperfecta realitat del nostre món?