26/08/2020

La fi de l'oportunisme d'Occident

4 min
Xi Jinping en una visita a l'hospital Houshenshan de Wuhan

La confrontació entre la Xina i Occident s'intensifica gairebé diàriament. És un conflicte per qüestions de tecnologia, comerç, repartiment de mercat global i cadenes de subministrament, però també per valors fonamentals. L'objectiu subjacent a aquesta competència econòmica i ideològica és el predomini mundial en el segle XXI.

Però per què aquesta escalada s'està donant just ara? No és que de sobte Occident hagi tingut una revelació respecte del que implica l'ascens de la Xina. Era ben sabut que es tracta d'una dictadura leninista de partit únic, però els països occidentals (amb Estats Units al capdavant) no han deixat per això d'aprofundir els seus vincles comercials i econòmics amb la Xina des dels anys setanta.

Els dirigents xinesos, mentrestant, sempre han desestimat les crítiques estrangeres en relació amb els drets humans i l'opressió de les minories. A això s'hi sumen conegudes pràctiques d'espionatge industrial i robatori de tecnologies i propietat intel·lectual, problemes ben sabuts que Occident fa dècades que tolera, en major o menor grau, a canvi de poder accedir a l'immens mercat del país asiàtic i a la seva oferta de mà d'obra barata. Els governs i inversors occidentals no van perdre l'optimisme ni tan sols després de la massacre de la plaça Tiananmen de Pequín el 1989. Quan es van calmar les coses, l'entrada d'empreses occidentals a la Xina va seguir amb més força que abans.

Els dirigents occidentals sempre han donat per fet que la modernització i el desenvolupament econòmic provocaria que en algun moment la Xina abracés la democràcia, els drets humans i l'estat de dret, però s'han equivocat. El Partit Comunista de la Xina ha generat un nou model híbrid de desenvolupament, format per una dictadura de partit únic, una economia summament competitiva i una societat de consum.

Fins ara, l'estratègia ha tingut un gran èxit. El poder polític va quedar en mans comunistes, i gairebé tota la resta es va lliurar a les forces del capitalisme de consum hipertecnològic. Ja hauria volgut la Unió Soviètica una innovació semblant en matèria d'economia política.

Els resultats han sigut impressionants i, en molts aspectes, inèdits. Centenars de milions de persones han escapat de la pobresa absoluta per unir-se a una classe mitjana en ascens. Fa tot just una generació, la Xina ocupava una posició marginal en el progrés tecnològic i científic. Avui és líder mundial en molts dels sectors crucials que definiran el segle XXI: digitalització, intel·ligència artificial, superordinadors i computadores quàntiques. Ja porta camí de superar els Estats Units en molts d'aquests àmbits, i tard o d'hora serà la principal economia del món.

L'escalada de la confrontació Xina-EUA es produeix ara per una senzilla raó: Occident té el final a la vista. Des del començament de la industrialització, ha tingut el monopoli efectiu del poder mundial. Però en poc temps una gran potència asiàtica posarà fi a l'hegemonia occidental. No es tracta només del govern de Donald Trump als EUA. El desafiament al poder occidental continuarà creixent quan Trump surti d'escena.

Mentre la Xina s'anava fent més forta, la principal potència occidental s'anava fent relativament més feble. La crisi financera global del 2008 va tenir un efecte fonamental en la imatge del model nord-americà a la Xina i a tot el món. Tot d'una, les vulnerabilitats d'Occident van quedar a la vista de tothom. I ara la crisi del covid-19 fa encara més visibles les febleses i fissures internes dels Estats Units. La seva resposta maldestra a la pandèmia reforçarà en gran mesura la impressió que va deixar al món amb el desastre del 2008. La seva confusa estratègia davant la Xina, també.

Els funcionaris nord-americans encara no es posen d'acord respecte al paper que els agradaria que la Xina tingués al món. En l'aparell de política exterior nord-americana, molts volen evitar o retardar l'ascens de la Xina al lideratge econòmic i tecnològic. Però ja és massa tard per a això. Quina estratègia de contenció pot haver-hi contra una economia de primer nivell amb una població de 1.400 milions de persones? En tot cas, no n'hi hauria cap que pogués tirar endavant sense causar greus danys a la resta del món.

Dit això, és igual d'evident que l'estratègia occidental d'adaptació, flexibilitat i oportunisme econòmic (que moltes vegades ha fregat la ingenuïtat) no pot continuar. Què cal fer, doncs?

Per començar, Occident ha de deixar de fer-se il·lusions, tant les derivades de la ingenuïtat estratègica com les que es basen en un món que ja no existeix. Ha de trobar la manera de conviure amb la Xina tal com és. Això implica trobar un terme mitjà entre el servilisme i la confrontació, prenent com a guia els valors i interessos occidentals.

Per exemple, el comerç amb la Xina ha de continuar, però amb unes altres condicions. L'ascens de la Xina obliga els països occidentals a seguir polítiques industrials pròpies. Dissenyar-les exigirà decidir quines tecnologies hi comparteix i quina mena d'inversió directa xinesa accepta.

La diferència de valors fonamental entre Occident i la Xina persistirà, i en això Occident ha de marcar límits clars. Cal negar-se a concessions que impliquin un sacrifici de principis fonamentals, per exemple en temes culturals. Si això genera desavantatges econòmics, que així sigui. Per idèntiques raons, Occident ha de renunciar a la idea que pot incentivar, forçar o persuadir la Xina perquè es converteixi en una democràcia a la seva imatge i semblança.

Els valors comuns dels països occidentals han de limitar necessàriament l'abast de la cooperació geopolítica amb la Xina, com ha de fer-ho el seu expansionisme regional. Però pel que fa a qüestions globals com el canvi climàtic i la prevenció de pandèmies, la cooperació seguirà sent indispensable.

Al final, la confrontació sino-occidental gira entorn de valors fonamentals innegociables. Per protegir els seus propis interessos i una coexistència pacífica al segle XXI, Occident haurà de reconèixer i defensar les fonts genuïnes de la seva capacitat de permanència.

Copyright Project Syndicate