Junts i el català al Congrés
Es va registrar aquest dimecres la proposta de llei per a la modificació del reglament del Congrés de Diputats perquè s'hi usin el català, l'euskera i el gallec. La proposta anava signada pels grups parlamentaris de PSOE, Sumar, BNG, PNB, Bildu i ERC, però no pel de Junts. Com podeu llegir en aquest diari a la notícia elaborada per Ot Serra i Núria Orriols, els de Puigdemont han donat el seu vistiplau al text registrat, però no el signen perquè no volen massa fotos amb els socialistes ni amb la majoria progressista que haurà d'investir Pedro Sánchez, en cas que es produeixi tal investidura (que sembla que sí).
S'entén que Junts no signi la proposta per qüestions de tàctica de partit, però no s'entén tant després del discurs de Puigdemont dimarts a Brussel·les, on va fixar les condicions per a la susdita investidura. Aquestes condicions, dèiem ahir, van més enllà d'unes mesures concretes (amnistia, referèndum) i apunten cap a un canvi d'arrel de la manera que ha tingut i té Espanya de pensar-se a ella mateixa. Es tractaria de deixar enrere la idea jacobina de l'estat-nació (una idea homogènia, granítica, en què a un estat correspon una única nació, una única bandera, una única llengua i un únic rei) per avançar cap a una concepció plurinacional de l'estat que reconegui la nació catalana com un igual i que abraci els valors de la diversitat lingüística i cultural (i que, segurament, s'hauria d'acabar configurant com una República federal, però això ja ho deixaríem per a una altra legislatura). Aquest era el missatge que anava implícit quan Puigdemont afirmava que només veia una alternativa a la independència, i era que l'estat espanyol (els seus dirigents, s'entén) s'atrevissin a fer allò que no havien fet mai. Un dels periodistes madrilenys que, el dimecres al matí, es burlaven del discurs de Puigdemont deia que les seves peticions eren tan inflades i exagerades que pretenien corregir la història d'Espanya del segle XVIII cap aquí. Ho deia en to de befa, però, en certa manera, és així.
En fi, per deixar enrere el jacobinisme, reconèixer la plurinacionalitat i abraçar la diversitat lingüística i cultural la primera passa que hauria de fer l'estat espanyol és reconèixer la igualtat de les diferents llengües oficials d'Espanya. Hauria de consistir a renunciar a la política lingüística del nacionalisme espanyol, que consisteix en la preeminència del castellà per damunt de les altres llengües, i molt sovint en l'arraconament, la ridiculització, la negació, la fragmentació i fins i tot la persecució del català, l'euskera i el gallec (molt principalment, diguem-ho, del català, que el nacionalisme espanyol ha identificat sempre com una força enemiga a abatre). En aquest sentit, l'ús del català al Congrés no és cap punt d'arribada, però sí de partida, i és important per motius obvis. Que la seva primera passa legal no vagi acompanyada de totes les forces que hi donen suport, només per evitar una foto o l'altra, no deixa de ser sorprenent. En la dignificació del català hi ha de ser tothom que hi creu.
