19/10/2021

El karaoke de TV3 desafina

2 min

Amb l’estrena de L’última nit del karaoke s'ha produït un d’aquells fenòmens televisius tan desconcertants: era millor la promoció de la sèrie que la sèrie en si mateixa. TV3 ens ha seduït durant unes quantes setmanes amb un anunci en què, gràcies a un fantàstic pla seqüència, ens presentaven els personatges i se’ns introduïa en la història. Van saber crear curiositat a l’audiència. Però si fins ara el dilluns era el dia oficial per veure Crims a la televisió pública, aquesta setmana els espectadors ens vam convertir en les víctimes d’una ficció que costava d’empassar-se.

L’última nit del karaoke és una sèrie que demana a l’espectador no buscar la coherència ni el realisme. Ho fan moltes ficcions, i, per tant, seria injust exigir-li això a aquesta estrena. El problema de la sèrie no és la incoherència que un karaoke immens de tres plantes tingui una cuina digna dels pitjors restaurants de Joc de cartes i que serveixi un menú degustació de vint-i-dos plats fets a l’instant. La inversemblança tampoc és culpa de la realitat lingüística que es representa ni dels salts de ràcord del rellotge de la cuina, que anava endavant i endarrere o quedava aturat.

El problema de L’última nit del karaoke és l’artificialitat. Tot el que s’aconsegueix amb la bona i càlida factura visual es perd amb uns diàlegs terribles. La prosopopeia dels personatges els porta a una manera de relacionar-se molt postissa. La idea que una sèrie integri el karaoke a la pantalla de l’espectador i s’incorpori la música a l’acció és original. També és narrativament potent introduir múltiples personatges per potenciar una ficció coral ambiciosa. Però les subtrames de tants protagonistes van acabar per devorar la trama principal. En el primer i segon capítol no va acabar passant res. L’acció i el misteri que portarà a l’incendi final del karaoke es va ofegar enmig de petits drames naïfs que no generaven cap curiositat. La qualitat interpretativa d’alguns dels actors i actrius era dubtosa, en alguns casos per efecte també d’un mal guió. I, com és habitual en moltes ficcions televisives, hi havia intervencions que no s’entenien, o per manca de vocalització dels intèrprets o per culpa de la sonorització. Ens ho haurien pogut subtitular com el karaoke.

Narrativament aquesta idea de començar revelant el final i descobrir com s’hi ha arribat acostuma a funcionar. Però el flash-back de L’última nit del karaoke perd ràpidament la força perquè no gestiona bé la idea del compte enrere. Es difumina el misteri pel camí. I l’espectador s’oblida de la noció del temps que la mateixa sèrie hauria de potenciar. Dilatar una sola nit en múltiples episodis és molt difícil, i aquesta contrarellotge cap a l’incendi que ens hauria d’intrigar no existeix.

El títol de la sèrie pot resultar fatídicament premonitori. Després dels dos capítols inicials, no seria estrany que per a bona part de l’audiència aquest dilluns hagués sigut l’última nit al karaoke.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats