Kick o els nous gladiadors
La mort recent de Jean Pormanove, estrímer francès conegut per retransmetre maratons d’humiliació i maltractament a la plataforma Kick, fa dies que sacseja Europa. En aquest cas hem pogut veure com el patiment, retransmès per la set de likes, deixa de ser una experiència humana per transformar-se en mercaderia. Les imatges, difoses en directe davant de milers d’espectadors, ens confronten amb preguntes incòmodes sobre regulacions i civilització. És la vida convertida en espectacle, al més pur estil de gladiadors en combat, el tipus de societat digital que volem? Preguntem-nos-ho bé i en totes direccions.
La necessitat de ser vistos és inherent a la condició humana, per això l’anhel de validació social és l’ham perfecte per pujar a l’escenari digital. Ara bé, qui emetria vexacions durant 12 dies si no hi hagués ningú mirant-ho a l’altra banda? A més a més, els milers de persones que ho seguien no eren simples espectadors passius. La majoria observaven, d’altres comentaven i una proporció notable pagaven per proposar reptes. La seva participació activa els feia còmplices de la ignomínia, encara que internament s’escudin en el “jo només mirava”. La psicologia social ja ha mostrat com la responsabilitat col·lectiva es dilueix en les masses, i a les plataformes digitals aquesta despersonalització s’accentua: si hi ha un milió connectat, la percepció del dany que provoco mirant-ho sembla menor. I per a qui emet, tal volum de seguidors es llegeix com a recompensa. Aquest càlcul de contrapartides no fa més que presentar la humiliació com a entreteniment legítim. Ara bé, no és gens evident si acceptar reptes sota pressió econòmica i col·lectiva és un acte lliure o bé una (auto)explotació de la vulnerabilitat.
Això s’ha donat en una plataforma creada precisament per allotjar discursos d’odi, un suculent amfiteatre del deixar fer. Kick la funda un jove de 29 anys el 2022 amb dues promeses: mínima moderació i ingressos generosos per als estrímers. Això l’ha convertit en refugi per a creadors expulsats de Twitch i YouTube. Bona part del capital prové d’un criptocasino que està prohibit a Europa. Tot i les múltiples denúncies internes d’usuaris, la plataforma va permetre la continuïtat dels continguts violents. Aquí la llei és clara: tant la normativa espanyola com l’europea (Digital Services Act) estableixen que les empreses han de retirar vídeos amb vexacions quan en tenen coneixement efectiu. A França, la Fiscalia de París ha obert investigació per determinar si Kick va incomplir l’obligació de reportar riscos greus per a la vida i la seguretat, amb penes de fins a 10 anys de presó i multes d’1 milió d’euros. Austràlia també investiga Kick, i la sanció podria arribar als 49 milions de dòlars. La plataforma ha fet més neteja en dues setmanes que en tres anys d’existència.
És una dissonància profunda que la dignitat humana depengui d’una política d’empresa capriciosa i esquiva. Com de violenta ha de ser una vexació per aturar la retransmissió? Quants continguts humiliants fan falta per tancar un canal? Aquest tipus de plataformes juguen a trobar el punt dolç entre el màxim lucre i la mínima incumbència. Fins que arriba algun escàndol i posa les irregularitats al focus, sota l’ombra de la sanció. Allà on les plataformes decideixen no mirar, el debat públic és indispensable.
De fet, aquests continguts sempre han estat a internet, la diferència és que abans estaven al que es coneix com a web fosca i ara suren a les plataformes convencionals. Deixen de ser una cosa marginal i restringida per desplaçar els límits del que és socialment acceptable. Es pot arribar a fondre la frontera entre diversió i autolesió, sobretot en les etapes més tendres de la formació de la personalitat.
El repte és avançar cap a una innovació social digital que situï la dignitat i la responsabilitat col·lectiva al centre. Això demana exigir que les plataformes tinguin polítiques de moderació més basades en drets humans que en resultats econòmics. També hem de fomentar una cultura digital crítica i respectuosa, però sobretot hem de redissenyar els incentius. En lloc de premiar la humiliació, la veritable disrupció seria definir com recompensem l’empatia. Només així podrem evitar un futur digital on la vida es posi en perill per entretenir masses anònimes i deshumanitzades. No oblidem que mentre a l’arena hi ha combat i ens enlluernen els gladiadors, l’amo de l’amfiteatre fa veure que no s’ha assabentat que avui hi ha funció.