L’A2, un conflicte monàrquic
Tendra és la nit. La lluna és un glaçó desfent-se a l’asfalt de vas de tub quilomètricament assedegat. La nit és un vestit desbotonant-se metre a metre com la carretera que tinc davant dels nassos, els llavis, l’hòstia a la cara! Tendra és la nit com un filet de pobre de corder maltractat en una carnisseria sense existències. Tot és mentida. Tot és dolor. L’A2 a la nit és la sang negra d’una carretera llarga com una ferida mai curada. Impotent, insatisfeta perquè no pot donar plaer, resposta, a cap conductor amb un mínim de tres neurones. L’A2 no és una autovia: és una escopinada, un insult, un crim. Els conductors som l’esgüell quilomètric d’un porc matat a la matinada.
L’A2 se’m clava com el ganivet del matador de porcs quan torno i retorno a les nits de Ponent a Barcelona. El ganivet és la llum, els llums. La nit a l’A2 és tramposa. Som animalets atrapats al parany de l’asfalt. Aquesta carretera són sargits, pedaços de postguerra. La violència dels salts mortals ni que vagis a velocitat de tortuga paralítica i narcotitzada. Els desnivells d’agressió sexual. Té tot el que té una matança de porc. I el ganivet sempre es clava a un punt: a la Panadella check-point. Quan entres a Ponent. Aquesta frontera que marca el doble passaport: depèn on visquis, treballis, estimis, vomitis ets més o menys. La frontera de la Catalunya analfabeta. Tot això és una tortura existencial. Això és el clot de l’inf ern. Sí, comença aquí. L’infern de l’estat espanyol.
Primer van ser més de vint anys de retard per aquest tram d’una pel·lícula de terror etern: “L’autovia de la vergonya”. Quan el 2004 la va inaugurar el president Pasqual Maragall (amb la ministra socialista Magdalena Álvarez) va dir: “A Catalunya, quan una obra no s’acaba mai diem que és com l’obra de la seu, les antigues catedrals que sempre s’acabaven dos segles més tard. Aquesta ha estat l’obra de la seu”. I continua sent l’obra de la seu. Perquè l’A2 és una de les proves més clares que l’estat espanyol és una ficció, una mentida, un crim organitzat amb el ganivet llarguíssim, inacabable, de l’asfalt carnal, letal, que ho vol matar tot.
L’A2 és el Vietnam dels governs del PP-PSOE. Tots enfangats. De l’estat nacional-judicial espanyol: tot als tribunals. De les morts innocents en una carretera només pensada per a les butxaques de l’assassinat estatal. De la pèrdua de diners i diners per un estat de carn en mal estat que no dona resposta a les necessitats de les persones que lliurement volen viure a casa seva. L’A2 és un estat d’ànim quan es vol fotre quitrà i enterrar un país que era país i que era estat. L’A2 té un problema i és que és la pell coent, viva, de la veritat. El mal, el conflicte, el pollastre de l’A2 és que aquest és el camí real, reial, el Camí Ral. L’autopista política, econòmica, social, militar del que som: la Corona catalano-aragonesa. El camí més directe entre Barcelona (Comtat de Barcelona), Lleida-Balaguer (Comtat d’Urgell) i Saragossa (Regne d’Aragó). Som això: l’asfalt de la primera confederació universal. Vam construir el camí i ara se’ns nega el camí. Des de 1162 existeix l’A2. Però era l’A2 creada per la monarquia catalana; ara és l’A2 de la monarquia espanyola. Asfalt de llibertat versus asfalt d’opressió. L’A2 catalana va fer néixer, créixer pobles, ciutats, vides. L’A2 espanyola els ha anat apartant, desertitzant, matant. L’A2 catalana és la de la superautopista del blat per alimentar Barcelona, Europa (indústria agroalimentària de Ponent: graner, rebost, nevera, tàper universal). L’A2 és el camí de la fe: Sant Jaume. Tot: nyam-nyam real i espiritual. Per aquí es mou tot. Per aquí xoca tot.
L’A2 és un xoc de trons. És un problema de monarquies. Va de poder. El que era i el que és vol enterrar com una caixa fúnebre quilomètrica destinada a colgar la nostra vida. No és estrany que a l’estat piconadora li suï com està. No és estrany que al barraquisme autonòmic barceloní, també. L’A2 és un mirall. Ens diu qui som. Com després del Compromís de Casp (1412) d’estafa nacional-judicial espanyola. Després de robar a l’hereu legítim, el comte Jaume d’Urgell, el regnat de la Corona catalano-aragonesa. Després de condemnar-lo per rebel·lió. Després d’espoliar tot el país. Després de tot això, durant més d’un segle l’A2 entre Barcelona-Lleida-Aragó va quedar sepultada, abandonada. Com sempre van ser els ciutadans els que van ressuscitar el camí, l’esperança. Només ens queda el pic i pala per desenterrar els cadàvers i la carretera de llibertat.
