L’advertència de Ripoll

Les dretes tenen ja molt avançat el seu flirteig amb l’extrema dreta. I no val a badar. Dos regidors del PSC de Ripoll van trencar el tabú al salvar els pressupostos a Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i referència del neofeixisme català. Afortunadament, el partit ha intervingut i els regidors han posat el seu càrrec a disposició de la direcció del PSC, un pas cap a la porta de sortida. Tots sabem que, en l’àmbit de la política local, la psicopatologia de les petites diferències entre aliats naturals pot donar combinacions extravagants, i que miserables interessos personals poden fer saltar la taula. Però, en un moment en què el PP s’ha tret la careta a tot Espanya i Feijóo ha apostat per la normalització de Vox –carregant amb la motxilla d'Abascal–, que els socialistes trenquessin el tabú democràtic donant reconeixement a la líder de l’extrema dreta catalana era un regal per a les dretes (de Catalunya i d’Espanya) i un signe inquietant –i aparentment innecessari– de feblesa. Esperem que l’anècdota tingui el valor de vacuna. Ara que Pedro Sánchez busca el rol de líder europeu en la lluita contra el neofeixisme, era un exabrupte patètic.

Els socialistes han tallat en sec la patinada de Ripoll. Però el PSC –estil Salvador Illa– ha fet del perfil baix i la governança discreta la seva manera d’estar en el món. Ha tingut èxit en un moment de ressaca en la política catalana perquè es va voler estirar més el braç que la màniga i el principi de realitat va imposar la seva implacabilitat. Illa ha sabut capitalitzar la frustració. Tanmateix, l’agenda de Vox marca avui el pas de les dretes espanyoles. Més que mai, ni una sola frivolitat: el no a l'extrema dreta no admet matisos. Al neofeixisme, ni aigua. El problema del PSC és que la gestió, per positiva que sigui, s’esgota si, en nom de la normalitat i la convivència, es pretén que l'eficiència pràctica faci prescindible la il·lusió d’un projecte. La lògica del dia a dia, sense una certa mirada endavant, pot donar exabruptes miserables com el numeret de Ripoll. Ha estat una anècdota, però hauria de servir d’advertència per transmetre més sentit a l’acció.