L’amnistia (1930)

Article de Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888-Mèxic, 1961) a La Publicitat (4-II-1930). Avui fa 95 anys que el general Miguel Primo de Rivera dimitia com a cap de Govern de la primera dictadura espanyola, emparada pel rei. Sis dies després d’aquella retirada tàctica del dictador, Nicolau d’Olwer publicava aquest text a la primera plana del diari que havia dirigit de 1922 a 1924. És una peça modèlica d’argumentació periodística en defensa d’una amnistia.

“Hom diu que el dia 6, amb motiu del primer aniversari de la mort de la reina Maria Cristina, es concedirà una ampla amnistia." Aquesta noticia, que tota la premsa ha publicat, no pot haver sorprès ningú: ella s'adiu i encaixa amb la política de normalització que ha inspirat els primers actes del nou govern. Si en tot allò que depèn de l'executiu, com en determinats casos de catedràtics, d'estudiants i de militars, el general Berenguer [successor de Primo de Rivera] ha volgut, a tota pressa, esborrar, si no el record, car això és impossible, els efectes de passades violències, és natural que vulgui fer semblant amb els casos que depenen ja directament de l'ordre judicial; i això, si no es perpetua la confusió dictatorial de poders, únicament es possible mitjançant una amnistia. Cal, però, que l'amnistia sigui completa per a tots els actes que s'han comès en relació amb l'estat de força existent d'ençà del 13 dc setembre de 1923. Fora d'ella han de restar només els anomenats delictes comuns. Una amnistia amb exclusions —com alguns indults que hem vist — produeix els efectes contraris de l’apaivagament que cerca. Els sumaris oberts, que mantenen en la inquietud d'una llibertat provisional o en l'enyorança, i de vegades la misèria, d'un exili, han d'ésser closos; les portes de les presons i dels penals han d'ésser obertes a tots aquells —a tots sense excepció— que hi han entrat per actes amb els quals, fet i fet, no feien més que expressar llurs opinions d'una manera contundent quan tota altra forma d'expressió els era impedida. I cal també, com l'accessori segueix el principal, que els delictes que hagin pogut produir-se a conseqüència d'extingir una condemna de les que seran esborrades per l'amnistia, siguin així mateix amnistiats. No és pas concebible que si un pres ha intentat fugar-se, hagi de seguir a la presó, per aquest intent de fuga, quan ja sigui donada com inexistent la condemna que intentava trencar. L'amplitud, la generositat en els casos dubtosos son condicions essencials d'una amnistia. Amnistia vol dir oblit, i un oblit que encara recordés no en seria pas un. Més que mai, però, cal tenir això en compte si amb canvis de jurisdiccions, amb canvis de qualificació dels fets i amb agreujaments de les normes penitenciàries ha estat possible un escreix de penalitat. Si no creguéssim, com creiem, en la sinceritat dels propòsits d'amnistia per part del govern ens hauríem estalviat, és clar, aquestes consideracions. Les fem per evitar, quan ens és possible, oblits que no per involuntaris que fossin serien menys injustos ni menys funestos. Escau, naturalment, als qui estan en contacte directe, sigui de col·laboració política, sigui d'amistat personal, amb el govern de vetllar directament l'abast de l'amnistia. No teníem, però, els altres, el dret de callar, tot esperant que fos publicada per a criticar-la si no era prou ampla. Posició còmoda d'espectadors, inacceptable quan es juga la llibertat, la salut i amb ella potser la vida de molts homes i la tranquil·litat de moltes llars. No volem demanar cap favor. Demanem només el que creiem que és justícia.