L’element estètic i l’element social en l’art (1930)

De l’article que Helios Gómez Rodríguez (Sevilla, Triana, 1905 - Barcelona, 1956) va publicar en el setmanari socialista L’Opinió (16-V-1930). El MNAC exposa ara pintures, dibuixos i un llibre il·lustrat d’aquest artista i poeta que el seu fill Gabriel ha donat al museu barceloní. Helios Gómez es definia ell mateix com a sevillà, català i gitano. Sindicalista, combatent antifranquista i ideològicament inquiet (oscil·lava entre anarquisme i comunisme), va ser un dels cartellistes més vigorosos dels anys 1930, com ho mostra el cartell [dipositat a la UB] que va fer el 1932 per L’Opinió, un dels periòdics on col·laborava amb dibuixos i articles.  

L'art és la causa de l'esperit, i fer retrets d'una activitat social a un artista és pretendre neutralitzar, esterilitzar una força de pregones arrels redemptores en una simple cabriola hilarant i burgesa. [...] Dels dibuixos polítics del francès Doumier [Marsella, 1808-Valmondois, 1879] als socials de l'alemany Grosz [Berlín, 1893-1959] hi ha un abisme d'estètica, paral·lel al que existeix entre l'autor de la Internacional i Debussy, el músic més profundament social de l'època. L'emoció de la idea sentida pot capacitar-se només manifestant-se fora d’allò literari i d’allò filosòfic. Només són condemnats a passejar en el tricicle dels formulismes profètics i simbòlics els mancats d'agilitat estètica. Des de Goya, Espanya està mancada d'artistes socials. I és que l’epidèmia de la ceràmica «bleue» i altres porqueries monumentals, literalitzades pels mercenaris del turisme, infesten els sentits, i per tal de desenterbolir aquest ambient cal una revolució. La revolució està ja iniciada. Revolució callada, íntima, revolució d'esperits, que fa via sense catàstrofes teatrals ni populars, perquè és, dissortadament, antidemocràtica. Hom no pot jugar en ella amb els destins humans del poble; i el poble es desinteressa de totes aquestes inquietuds de minories, sense indignació, dignament, amb dignitat de poble assedegat de comprensió. Només les altres minories, les reaccionàries, anatematitzen i gesticulen humiliades davant allò que no poden sentir ni comprendre, amb la desesperació de llur inferioritat compresa. [...] Si volem donar-nos un art per a demà, de satisfacció espiritual, hem de continuar amb el nostre assagisme –complement de la nostra activitat social com a homes- prescindit d’allò “gris” i d’allò indefinit. [...]