L’Espanya de la successió (1966)

D'un cicle de cròniques –traducció pròpia– de Marcel Niedergang (Evian, 1922 - París, 2001) a Le Monde (17/18-VII-1966). Aquell diari va encomanar a Niedergang, periodista especialitzat en assumptes espanyols, la missió d'enviat especial de prendre el pols a una societat atenta, si més no, a la salut minvant del dictador Francisco Franco (El Ferrol, 1892 - Madrid, 1975). Tres anys després, el 22 de juliol de 1969, Franco va decidir que Joan Carles de Borbó fos el seu successor com a cap d’estat. Tal dia com avui de fa mig segle s’acomplia aquella previsió successòria.

[...] El problema de la successió del general Franco ja es debat obertament a Espanya. Diaris i revistes especulen sobre com serà la vida política futura. La nova llei de premsa ha suprimit la censura prèvia i el debat assoleix una intensitat que sorprèn els observadors. El setmanari SP [del falangisme crític] planteja brutalment l’alternativa a primera plana: Monarquia? República? Regència? El diari monàrquic ABC fa una enquesta sobre la successió i en un mes ha augmentat la tirada un 20%. Però El Alcázar, considerat un òrgan de l’Opus Dei, i Pueblo, diari dels sindicats oficials que el seu dinàmic director ha convertit en un líder en vendes, toquen el tema per aprofitar comercialment el nou interès del públic. La impressió dominant en cercles diplomàtics és que Espanya ja està instal·lada en el postfranquisme. L’únic que no s’ho creu és el mateix Franco. Heus aquí una “història” que als espanyols, molt aficionats als acudits, els agrada explicar: “El generalísimo pregunta al seu net què vol ser quan sigui gran: Caudillo d’Espanya, com tu, respon el nen. Això no és pas possible, replica Franco. Tu saps molt bé que Espanya no pot tenir dos caudillos alhora”. A Yuste, un monjo ens convida a visitar les cambres i la capella privada de Carles V, que cansat del poder i del món es va retirar per morir davant l’admirable i plàcid paisatge de fonts i d’eucaliptus gegants adossats a la serra de Gredos. L’ombra freda de Felip II ronda encara sota les voltes austeres i dins els passadissos ensopits del palau-monestir d’El Escorial. Al Valle de los Caídos, al peu de la creu gegant que talla les boires del Guadarrama, ens podem imaginar que Franco ha pensat reservar la seva tomba al costat de la del falangista José Antonio Primo de Rivera. Però res no indica que el Caudillo se senti temptat de seguir l’exemple dels seus il·lustres predecessors. Les confidències d’ambaixadors i de familiars del cap d’estat rebudes aquestes darreres setmanes a El Pardo admeten que Franco envelleix vigilant-se la salut, mostrant als seus íntims l’aspecte d’ésser absent, però atent i silenciós en els dies de Consell en els debats i sobretot en les discussions dels “seus” ministres. Els informes d’ara sobre censos electorals donen crèdit a la hipòtesi d’un referèndum sobre una eventual separació de poders entre cap d’estat i primer ministre. Però és probable que aquesta revisió –gran part de ministres la consideren indispensable, queixosos de “la manca de coordinació entre els diferents sectors del govern”– no serà aplicada mentre visqui Franco. Des del darrer referèndum, el de 1947, Espanya és una monarquia sense monarca. Segons l’article 6 de la llei de successió, el general Franco té el dret de proposar a les Corts “la persona que ell considera que ha de ser cridada a succeir-lo” a títol de rei o regent. I el mateix Caudillo està autoritzat a “excloure de la successió les persones de la reialesa mancades de qualitats necessàries per governar” [...].