L’esperanto s’escriu, però no es parla (1930)
Peces històriques
Del reportatge d’Andreu Avel·lí Artís (Barcelona, 1908-Sitges, 2006) a Mirador (30-X-1930). Aquest periodista, qui després del 1939 va emprar el pseudònim ‘Sempronio’, destacava per triar temes poc fressats i per conjuminar narració i entrevista. En aquesta peça aborda l’accessibilitat lingüística, una qüestió molt tractada aquests dies: a l’IEC, ahir, sobre llengua i migració, en el cicle de xerrades organitzades amb l’ARA; i demà i demà passat en les jornades de la Càtedra Pompeu Fabra sobre llengües i intel·ligència artificial.
Sortiu al carrer i pregunteu a un jove de menys de 25 anys quines són les seves idees sobre l'esperanto i els esperantistes. Teniu per segur que us contestarà que l'esperanto és un idioma creat per a entendre's amb tothom... però que no el parla ningú; que existeixen encara uns quants esperantistes, residents generalment a Gràcia, i que tots ells acostumen a ser vegetarians. Idees simplíssimes, com pot veure's. Si l’enquesta la féssiu entre persones que han traspassat ja els 25, les respostes diferirien sensiblement. Perquè —com ens deia Joan Gili, president de la Kataluna Esperantista Federacio— si es decretés que tots els ciutadans qui han ingerit lliçons d’esperanto sortissin un dia donat al carrer vestits de verd, Barcelona faria l'efecte d'una densa selva. Tan forta fou la febrada esperantista que prengué a la ciutat el 1909! A finals del XIX a Barcelona es parlà per primer cop de l'idioma internacional. Els primers esperantistes catalans es diu si foren Vidal Llopart, de Vilanova i la Geltrú, i el barceloní Alfons Sabadell, qui junt amb l’entusiasme per l'esperanto conserva un vell cilindre de gramòfon en el qual està enregistrada la veu del doctor Zamenhof [oftalmòleg polonès iniciador de l’esperanto]. [...] Cal també consignar entre els primers propagandistes de l'esperanto Frederic Pujulà i Vallès. En la primera publicació esperantista catalana es troba la signatura de Salvador Dalí, notari de Figueres, pare de l'anti-pintor. El punt dolç de l'esperantisme a Barcelona fou l'any 1909, en què tingué lloc el V Congrés Universal de l'Esperanto, honorat amb la presència del mestre, el doctor Zamenhof. La celebració del congrés fou ajornada un parell de mesos degut als esdeveniments d'aquell juliol coneguts per Setmana Tràgica. Encara perdurava amb tota la seva intensitat el record de la convulsió ciutadana quan vingueren els esperantistes a pronunciar paraules de pau i germanor. Cal cercar la causa de la vibració popular assolida pel congrés en el fet de ser aquells actes la primera guspira de llibertat després de la setmana fatídica. No és d'estranyar, doncs, que tot Barcelona participés en les festes esperantistes. […] Vint anys després... Hem fet cap a la Kataluna Esperantista Federacio. Ens han rebut amablement el president Gili i uns membres de junta: Rodellar, Capdevila i Coll. Comencem, de bones a primeres: —Quants grups hi ha federats en l'actualitat? —Set a Barcelona i uns catorze en el restant territori de llengua catalana. —Amb un total d'adherits... —Uns tres-cents a Barcelona. [...] Observem nosaltres: —Ens heu parlat del territori lingüístic català, oi? —Efectivament —responen—. L'esperantisme no reconeix límits estatals. S'atén únicament als idiomàtics. A la Federació Catalana hi ha València i Mallorca. Nosaltres ens entenem directament amb el Comitè Central Esperantista, de Ginebra. Actuem sempre amb total independència de la Federació Espanyola, amb seu a Madrid. A ella pertanyen els grups de parla castellana. […]
