06/02/2021

L’hora del realisme

4 min

Arriben finalment aquestes complicades eleccions discutides, ajornades, perilloses en qualsevol cas, ja que la sortida de persones confinades no sembla una bona idea. I tan necessàries, alhora, en una societat que demana a crits als governants seny, coratge, responsabilitat, credibilitat, en un moment tan advers, i que confia poc en el govern actual, sacsejat per mil ventades externes i internes.

Escolto algun dels primers debats i, he de confessar-ho, em cau l’ànima als peus, per dir-ho d’una manera ben nostra. No és un debat d’idees ni de propostes; és un debat de retrets, de desqualificacions, de tots contra tots, i a veure qui la diu més grossa. No són tots iguals, òbviament; hi ha qui les diu de l’alçada d’un campanar, i tan tranquil. No assenyalo ningú, que cadascú hi posi cares, segons el seu gust i creences. Una cosa em sorprèn profundament: l’absència de projectes concrets per a una Catalunya del futur que tenim a tocar. Quan s’acabi la pandèmia caldrà repensar-ho i refer-ho gairebé tot. I no: els eslògans, les consignes, estan basats en il·lusions antigues, projectes del passat que no ens assenyalen camins nous.

Em direu, hi ha un projecte: la independència. Vaig escriure, ja fa ben bé 6 anys, que l’èxit de la proposta d’independència podia explicar-se sociològicament pel fet que era una utopia disponible, després d’una crisi profunda en què no es veien sortides i en què altres utopies havien fallat, s’havien dissolt a causa dels seus errors. Era una porta possible per escapar-se del desgavell, de la perplexitat d’un món ensorrant-se. Possible? Podia semblar-ho, com totes les utopies que ens enlluernen en algun moment. Doncs bé, la prova ha estat feta: a curt termini, com s’havia anunciat, la utopia, inscrita a les nostres ments des de feia anys per ERC, no ho és, de possible. I per tant ja no està disponible com a objectiu engrescador; la seva força, almenys com a possibilitat propera, s’ha esvaït. Ja només és un altre projecte fracassat, com tants a la història. Un projecte que encara tracta de viure en les paraules, en les proclamacions, en l’enorme voluntat dels convençuts, dels que es neguen a perdre l’esperança. Però, fins i tot si els partits independentistes arriben a formar govern, ¿què poden fer, que no sigui negociar amb l’Estat, en el millor dels casos? ¿Què vol dir reactivar el Procés i fer la independència? ¿Llançar la gent al carrer, perquè sigui de nou massacrada o empresonada? Fora útil, més aviat, no desgastar del tot aquest somni, que en el futur potser serà viable, si manté certa frescor, certa versemblança. Si no acaba soterrat en la història com un error fatal.

Sé que dir això no cau bé a moltes persones, aferrades encara a les despulles del naufragi i que afirmen que el vaixell va amb bon vent perquè és al seu cor i la seva ment. Però és l’hora del realisme: Catalunya, Espanya, Europa, el món, tenen problemes greus; cal canviar de vida, inventar unes altres fites, que els desastres que hem causat a la Terra s’anuncien de tots costats -el clima, la pujada dels mars, la contaminació-, més l’atur, la pobresa. Necessitem tota la intel·ligència i tota la força per superar grans reptes, que només resoldrem amb unitat i esforç. Cal un altre projecte, que encara no hi és: enfront de l’independentisme hi ha ganes, bona voluntat, fils de propostes per confegir un altre sistema, encara per dissenyar. Una construcció que s’ha d’accelerar, si no volem arribar massa tard. Ens hi juguem massa per frivolitzar i competir en enfrontaments retòrics. I una construcció que passa, de tota manera, per oferir formes diferents de relació amb Espanya; no podem girar full com si res no hagués passat.

En les posicions independentistes i antiindependentistes dels darrers anys hi ha tingut un paper extraordinàriament important la societat civil, fet que no és habitual en política. Tenir un gran moviment al darrere ha condicionat les estratègies dels partits que promovien l’independentisme, que, en certa manera, van quedar presoners de les seves promeses i les seves accions, alhora que xocaven contra la repressió. I també dels altres partits: el moviment anti existia, encara que no sempre fos visible i actiu. Ara als partits se’ls fa difícil sortir d’aquestes trames, escapar-se d’aquests laberints. Cal que sigui també la societat civil la que els empenyi a un canvi de rumb, a acceptar que estem en una situació nova, que l’enemic és la pandèmia i que convé reunir forces per vèncer-la i restablir una societat capaç de transformar-se. És a dir, malgrat que moltes persones dubtin i no trobin projectes il·lusionants, s’ha d’anar a votar per dir als polítics que deixin d’utilitzar tàctiques decebedores, que malmeten la confiança en els governs, i que arribin a acords sòlids, de cooperació, no de baralla constant amb l’adversari.

També la cooperació, em direu, sona ara a il·lusió, a utopia, més que a realisme. ¿No som capaços, potser, de fer un esforç per sortir de l’atzucac?