L'immigrant i el xèrif
Em dic Aïcha Traoré, tinc vint-i-nou anys i vaig néixer en un poble petit del sud de Mali. Vaig anar a l’escola fins als dotze anys. Vaig aprendre a llegir i a escriure, a sumar i a restar, i a obeir. Després ajudava la meva mare al mercat i el meu pare al camp. Menjàvem cada dia. El nostre món es va anar desfent a poc a poc. Primer, la terra va començar a donar menys. Després va arribar la inseguretat: homes armats, rumors, por a la nit. Esperar que les coses milloressin no era una opció.
Vaig deixar enrere la meva mare, ja gran, dos germans petits i una casa de fang construïda pel meu pare. També vaig deixar la meva llengua, les meves cançons, el so del meu nom pronunciat correctament i la tomba del meu pare.
El viatge va ser llarg, car i perillós. Vaig creuar amb la meva filla als braços. Des d’aleshores, la por de perdre-la no m’ha abandonat mai del tot. Treballo del que surt: neteja per hores, cuina, cura d’avis. No tinc contracte. No tinc papers. Porto un telèfon sempre amb bateria per si surt feina.
Visc amb por. Per si em demanen papers, per si la meva filla es posa malalta i no puc atendre-la, per si no arriba feina, per si em tracten de lladre per ser negra.
Tinc esperança en el futur de la meva filla. Ella va a l’escola, té amigues, beca menjador. Me la imagino estudiant i sense haver d’abaixar els ulls. Algun dia tornaré, però no com algú que ha fracassat. No vull compassió. Demano temps i oportunitat. Treballo. Cuido. Resisteixo.
_______________________________
Senyora Traoré,
Entenc que la seva història pugui commoure, però jo tinc l’obligació de parlar clar als veïns del municipi. Aquest país té lleis, i aquestes lleis diuen que per viure aquí cal fer-ho de manera legal. Si comencem a justificar totes les situacions personals, el sistema s’ensorra.
La nostra ciutat no pot ser el destí de tothom que passa dificultats al seu país. També hi ha famílies d’aquí que no arriben a final de mes, que esperen un pis social, que compleixen les normes i que se senten abandonades. La meva prioritat és la gent de casa.
Vostè diu que treballa, però ho fa sense contracte. Això perjudica els treballadors que sí que compleixen la llei i accepten sous baixos perquè vostè també ho fa. L’economia submergida no és solidaritat, és un problema. I l’ocupació il·legal perjudica els propietaris i els veïns.
No podem convertir l’excepció en norma ni la compassió en política pública. Si permetem que la irregularitat s’arreli, entrar sense papers té recompensa. I això genera més immigració irregular, més pressió sobre els serveis socials i més conflictes de convivència.
Governar no és emocionar-se, és posar límits. I el límit és clar: qui no compleix la llei no pot quedar-se. El que cal és reforçar els controls, agilitzar les expulsions i garantir una ciutat ordenada, segura i amb normes clares.
Això no és falta d’humanitat. Si es queda al carrer ha de tornar a casa seva.
_______________________________
Senyor alcalde,
Vostè em parla com si fos una excepció incòmoda. Jo no ho soc. Soc una conseqüència. De les lleis que vostè defensa, del mercat laboral que accepta la meva feina però em manté invisible i sense accés a l'habitatge.
Diu que aquest país té lleis. Jo les conec molt bé, perquè hi visc atrapada. Sé que sense papers no puc treballar legalment. Sé que sense contracte no puc tenir papers. És un carreró sense sortida. No és que jo no vulgui complir la llei; és que la llei no m’ofereix cap camí real per fer-ho.
Parla de “la gent de casa”. La meva filla va a l’escola aquí. Parla català. Té amigues d’aquí. Què és, ella? Què soc, jo, quan netejo escales, cuido avis, treballo als bars? Formem part d’aquesta ciutat, encara que no ens vulgui veure.
Diu que el meu treball perjudica els altres treballadors. Però jo no fixo els sous, ni faig les lleis laborals, ni decideixo qui té drets i qui no. Treballo així perquè és l’única manera de sobreviure. Si demà pogués signar un contracte, ho faria. Si demà pogués cotitzar, ho faria. La irregularitat no és una elecció ni l’ocupació és el meu projecte de vida. És l’últim recurs. Cap mare tria viure en una habitació sense clau. Vostè diu que governar no és emocionar-se. Té raó. Però tampoc és simplificar, ni convertir persones en enemics sense identitat. Vostè parla de límits. Jo parlo de dignitat. De drets humans.
No li demano compassió. Li demano responsabilitat perquè expulsar, precaritzar, assenyalar com un enemic no resol res. Jo continuaré treballant. Continuaré cuidant. Continuaré resistint. ¿Vostè construirà la ciutat sobre la por o sobre la realitat?
_______________________________
Aquest és un diàleg fictici sobre immigració. No és un debat moral entre bons i dolents. Es tracta d'un fenomen estructural, persistent i perfectament previsible en un món desigual, en emergència climàtica i econòmicament interdependent. Fingir que es pot aturar només amb controls, expulsions i retòrica sobre la delinqüència és tan ingenu com pensar que tothom és un ésser de llum.
El discurs que identifica immigració irregular amb desordre ignora que l’accés a vies legals és gairebé inexistent quan el mercat laboral absorbeix mà d’obra sense drets i quan l’habitatge és quasi impossible per als més pobres i racialitzats.
Els conflictes existeixen. Hi ha pressió sobre els serveis públics, tensions als barris i una competència real pels recursos més escassos. Però aquests conflictes no es resolen amb alcaldes xèrif. Es resolen amb polítiques públiques adultes: regularització vinculada a treball real, inspecció laboral efectiva, inversió en habitatge assequible i distribució territorial de l’acollida. Sense això, parlar d’ordre és només desplaçar el problema cap als marges. És el que s’ha fet a Badalona.