La tecnologia de la guerra (això que en diuen “l’escalada armamentística”) ha anat tan lluny que, paradoxalment, les guerres són més “artesanes” que mai. L’Iran estava a punt de fabricar armes nuclears, figura, i és per això que se l’ataca, figura. L’Iran podria defensar-se de l’atac enllestint i fent servir les armes nuclears motiu de l'atac, però no ho fa perquè llavors la part occidental del món hauria quedat destruïda, i potser l’oriental, una mica. Aquesta guerra durarà i durarà i hi haurà soldats morts i mutilats i edificis destruïts i nens orfes i gana i malalties.
En aquesta situació, que no serà diferent de la de la guerra d’Ucraïna, Donald Trump ha fet un tuit d’aquests que fa a la seva xarxa social, que és el lloc ideal per aterrir els enemics quan jugues a Paintball. Diu que l’Iran és el “loser” de l’Orient Mitjà, i l’ha amenaçat amb la “destrucció total”.
Lingüísticament és molt interessant, l’expressió. Podria amenaçar amb la destrucció i ja ens entendríem. Podria amenaçar amb la destrucció parcial, i voldria dir que, per exemple, salva les grues aquestes d’on els aiatol·làs pengen els infractors. Però no. Ell amenaça amb la destrucció total. Donald Trump ha aconseguit, tot sol, un mèrit indiscutible. Des del seu mandat mai més hi haurà pel·lícules d’acció, com Air Force One, on el president, un home de consens interpretat per un guapo clàssic, com Harrison Ford, s’ha de salvar com a símbol de país poderós i lliure. Des de Donald Trump, qualsevol pel·lícula que estigui protagonitzada per un president “de la nació” serà d’humor, de l’estil de les de l’enyorat Leslie Nielsen.
