21/05/2022

L’inviolable, de regates

3 min
L’inviolable,  de regates

Té tota la raó del món Pepe Colubi quan diu que no és Joan Carles I qui ha de donar explicacions. L’exrei farà el que més li convingui, a nivell personal, i potser a nivell familiar, però no s’immolarà, ni farà acte de contrició, ni renunciarà al seu tren de vida, un cop ha comprovat que pot posar els peus en territori espanyol, per anar de cacera i de regates, sense que res trontolli. Ans al contrari, segurament se sent reforçat, gràcies a la rebuda popular a Sanxenxo, el suport de la dreta i el silenci del PSOE, matisat per algunes mostres de “malestar”.

No. Qui ha de donar explicacions és la democràcia espanyola, personificada en els poders executiu i judicial, que han permès dècades d’abusos, mentides, sobrecostos i altres delictes que no es poden jutjar perquè fins fa quatre dies aquest estat de dret considerava “inviolable” el cap de l’Estat.

El rei és un personatge tèrbol que s’ha aprofitat del seu càrrec -heretat de la dictadura- per enriquir-se, sota la protecció de la Constitució, dels partits dinàstics, de la justícia i de les clavegueres de l’Estat, que l’han encobert quan ha convingut, i fins i tot, probablement, li han apartat del camí algunes noses. Són les mateixes clavegueres que van armar i protegir els GAL, que van tapar la corrupció del PP, que van inventar corrupteles de líders independentistes i en van espiar una colla més per motius purament ideològics i electorals. Les clavegueres d’una democràcia plena, pagades per tots, sense límit pressupostari i sense retre comptes.

El llistó de l’ètica a Espanya està tan baix que cada nova informació es consumeix en un tres i no res, gairebé sense conseqüències. En això hi té molt a veure la premsa espanyola, que, per cert, també hauria de donar explicacions sobre la seva complicitat activa amb els serveis de desinformació. L’elit periodística ha demostrat que forma part del nucli dur de l’Estat i s’implica quan algun dels seus pilars (o allò que ells consideren els seus pilars) està en perill.

Només Catalunya va posar en alerta roja aquest nucli dur, i només Catalunya, encara que sembli mentida, pot tornar a fer-ho. És cert que el sobiranisme està dividit i molt debilitat, i que la societat catalana, com la resta d’Europa, té problemes massa urgents per plantejar-se un altre tour de force, però l’Estat va prendre bona nota del que va suposar el Procés i per això l’ofensiva judicial i policial no s’ha aturat, ni s’ha deixat amansir per la retòrica buida del reencuentro.

És molt difícil que es produeixi una combinació de forces com la que va donar l’empenta sobiranista fa uns anys, passant per damunt dels poders fàctics tradicionals. Al cap i a la fi, ni tan sols aquella onada tan poderosa va aconseguir derrotar l’Estat ni fer-lo transigir en cap aspecte important. Aquesta impotència no només ha desencantat els impulsors del Procés, sinó que ha estimulat -també a la Catalunya més identificada amb Espanya- una reacció que amenaça els fràgils consensos de 1978 en una direcció contrària a la que els independentistes esperaven, de manera que la consideració de Catalunya com a nació i la defensa del català han entrat en el terreny de la subversió. El fossat mental entre l’Espanya oficial i el catalanisme s’ha fet més gran i més fondo.

A Catalunya li falta força, autoestima i sentit polític. Però Espanya és un constructe fràgil, sobrat d’orgull i amb una legitimitat democràtica molt precària. La qüestió és qui -i quan- traurà més profit de les mancances de l’altre. Diria que, per a Catalunya, els grans reptes que tenim al davant es troben més en la base, en el teixit humà i social, que no en la rígida superestructura, que es manté inamovible fins i tot quan l’exrei va nu.