23/05/2022

Explicacions, de què?

2 min

La resposta en forma de pregunta que va donar Joan Carles de Borbó a una periodista que se li adreçava amb un to de veu que volia ser inquisitiu però que era suplicant va ser, en el fons, encertada. Cínica, naturalment, però encertada. “Explicacions, de què?”: tres paraules que s'han fet famoses, seguides de la riallota característica del padrí Borbó quan es diverteix de debò. Una rialla com de dolent de pel·lícula dolenta, que subratlla l'altura de la torre de privilegis constitucionals des de la qual Joan Carles es mira el país damunt el qual ha regnat: una idea d'Espanya que en realitat és molt anterior a Franco.

Explicacions, de què, concretament? Fins quan hauríem de retrocedir en el temps, fins a on hauríem d'obrir el focus del relat? Des dels dies d'Estoril fins als d'Abu Dhabi i Sanxenxo, són 84 anys de vida que inclouen les vides de tots aquells que han fet, efectivament, que Espanya sigui la que és: com si Joan Carles fos, en efecte, un monstre, una criatura quimèrica del poder, una gorgona capaç de convertir en pedra qui li torna la mirada. Segons el relat oficial, Joan Carles és qui va dur, ell tot sol, la democràcia a Espanya: aleshores, ens podríem demanar, què és la democràcia? Democràcia –podria respondre Joan Carles, amb la seva riallada des de dins un cotxe que s'allunya– és allò que et diguem els demòcrates que és la democràcia. I qui són els demòcrates? Demòcrates són els campions de la Transició: Adolfo Suárez, que ara és un aeroport; Felipe González, que fa temps que va abandonar tots els escrúpols; el mateix Joan Carles, i tots aquells que eren admesos a fer negocis amb la casa reial. Jordi Pujol també era un demòcrata, un dels campions de la Transició, fins que la broma de l'independentisme es va posar seriosa i va ser necessari fer el que no s'ha fet amb els altres: posar-lo en evidència per fer-lo caure (també era el més dèbil: només era el català bo, mentre que Felipe González era el roig bo, Adolfo Suárez el franquista bo i Joan Carles el rei més que bo, el rei providencial). Villarejo també és un bon demòcrata, la Fiscalia i la premsa madrilenya i els propietaris dels iots que amarren a Marbella, a Palma, a Sanxenxo mateix, són tots demòcrates de pedra picada.

Joan Carles I és un rei que pot pronunciar el tòpic atribuït al seu avantpassat Lluís XIV, la màxima absolutista: “L'estat soc jo”. L'Espanya moderna en què ja ningú havia de tenir por i es podia parlar de tot en absència de violència és ell, la personifica ell (no, certament, el seu fill Felip VI, i per això és un rei fracassat). Era cert que no calia violència, que no hi cabia la violència, perquè tota la violència ja la posava l'Estat mateix: violència institucional, jurídica, policial, econòmica, cultural. Espanya va amb Joan Carles allà on ell vagi: a Sanxenxo de regates, a la Zarzuela a un dinar “privat”, de retorn a Abu Dhabi en jet privat per reunir-se amb els seus amics, una família de dictadors amb vincles amb el crim organitzat. Explicacions? Per on hauríem de començar?

Sebastià Alzamora és escriptor
stats