L’Estat contra l’Estat
El fiscal general de l’Estat assegut al banc dels acusats del Tribunal Suprem és una imatge insòlita, gairebé impensable en qualsevol democràcia madura. Aquesta setmana, Álvaro García Ortiz ha estat jutjat per un presumpte delicte de revelació de secrets arran de la filtració d’un correu electrònic relacionat amb la causa per frau fiscal de la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Més enllà del cas concret, la fotografia és d’una força simbòlica extraordinària. És l’Estat jutjant l’Estat.
Resulta paradoxal que aquesta sigui la mateixa justícia que, durant anys, ha permès que les filtracions de causes judicials s’hagin convertit en un instrument habitual de combat polític. Forma part de la rutina veure com dades personals i informacions sota secret de sumari apareixen als mitjans amb precisió sense que ningú mogui un dit. L’independentisme ho sap prou bé: els detalls més rellevants dels processos judicials contra líders polítics catalans sempre s’han conegut abans per la premsa que pels mateixos tribunals. Però mai no ha passat res. Cap investigació, cap responsabilitat, cap conseqüència.
Aquesta impunitat ha consolidat un model pervers en què la justícia ha esdevingut una eina més al servei de la batalla política. I ara, aquesta mateixa maquinària que es va utilitzar contra l’independentisme ha estat redirigida contra el govern de Pedro Sánchez. El que abans es justificava com una defensa de la unitat d’Espanya, ara serveix per desgastar un executiu sorgit de les urnes. Quan l’Estat es combat a ell mateix és evident que pateix una profunda crisi institucional.
La degradació del sistema polític espanyol és accelerada i sembla no tenir límits. Fa temps que la cúpula del poder judicial va decidir exercir de poder fàctic, abandonant qualsevol aparença de neutralitat, i intervenir sense escrúpols ni pudor en la dinàmica política. La consigna de José María Aznar demanant que "el que pugui fer, que faci" ha esdevingut doctrina.
Ha estat molt fàcil i còmode mirar cap a una altra banda quan les víctimes d’aquest lawfare han estat i són els líders independentistes, però aquesta mateixa plantilla s'aplica a tothom que fa nosa. Ara, l’enemic és Pedro Sánchez i el seu govern, i el fiscal general de l’Estat és caça major i cal colpejar directament la credibilitat del govern que l’ha nomenat.
Quan el poder judicial es converteix en un actor polític, el sistema democràtic trontolla. No hi ha res més corrosiu que la justícia al servei d’una causa partidista. L’experiència recent ha demostrat que aquells que incomoden l’statu quo, ja siguin els independentistes, determinats jutges progressistes o ara el fiscal general de l'Estat, acaben encausats i jutjats. A hores d’ara és un patró que ja no es pot dissimular: l’Estat s’ha convertit en un instrument per preservar els interessos d’una part i no del conjunt.
El cas de García Ortiz té, a més, un rerefons inquietant. Si realment fos cert que ha comès una irregularitat, la mateixa lògica exigiria actuar contra els centenars de filtracions que cada setmana omplen pàgines de diaris amb material sensible. Però ningú no ho fa, perquè no es tracta de garantir la llei, sinó de fer-la servir com a arma. En aquesta partida d’escacs, eliminar el fiscal general és només un pas més per poder fer escac i mat al president del govern.
La política feta amb toga és una forma sofisticada d’autoritarisme. I quan aquesta pràctica s’instal·la en el cor de l’Estat, tot plegat deixa de ser una anomalia per convertir-se en un sistema. Com sempre ha fet, la dreta instrumentalitza la justícia, però sovint, des de posicions progressistes es confia ingènuament que les institucions són neutres.
Cinquanta anys després de la mort del dictador Franco tenim prou perspectiva per concloure que la Transició no va fer el miracle que durant dècades es va predicar. En el cas de la judicatura és molt clar: els mateixos que el dia abans dictaven les sentències en nom del Generalísimo, l’endemà, amb el mateix bolígraf, signaven les sentències en nom de Sa Majestat el Rei. Aquella falta de regeneració de la cúpula judicial, que en part sí que es va produir a l’exèrcit, va perpetuar i repetir un model esbiaixat que encara avui és perceptible.
Quan l’Estat ataca l’Estat, el col·lapse democràtic és més a prop. Però també hem comprovat que això no genera cap preocupació especial a la majoria de la gent, que ho accepta acríticament mentre es normalitza el creixement imparable de l’extrema dreta. Qui sembra vents, recull tempestats.