L’orgia de l’oblit (1991)

Columna de l’escriptora i periodista Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) publicada a l’Avui (28-VII-1991) tal dia com avui. Fa més d’un quart de segle l’agudesa i el talent de Montserrat Roig per interpretar la realitat excel·lien en el periodisme català d’opinió. Ho feia amb un plus natural de sensibilitat continguda però punyent, sublimada per tocs d’ironia flegmàtica a la manera dels grans clàssics europeus de l’articulisme.

Un lector m'envia el temari de les oposicions de l'anomenada "formació humanística", de l'ensenyament professional, publicat aquest any al BOE. El lector m'avisa que hi ha un salt entre el tema 39 i el 42. El tema 39 tracta de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola. Entremig, uns quants temes de política internacional. I el número 42 parla de l'anomenada transició democràtica espanyola. És a dir, que des de l'any 1939 fins al 1975, aquest país no va viure cap fet de caràcter públic i privat que mereixi l'atenció d'estudiants i professors. Un enigma detectivesc, un joc que podria ser molt divertit i fins i tot el podrien vendre a bon preu. Què va passar durant aquests anys, estimats cadells?  S'han fos com la ganyota del gat d'Alícia? Tot de personatges, situacions i fets han estat esborrats amb la goma de l'oblit històric, perquè, ben segur, devien ser intranscendents, irrellevants. Espanya, un oasi. No és que hàgim viscut mentides, sinó que és que el BOE, perspicaç i saberut, ens ve a dir que no hem existit. Com aquests personatges malintencionats o més aviat molestos que són esborrats de les fotos oficials. Els alemanys no ho han fet tan bé amb el nazisme, sempre se'ls ha escapat una escletxa, potser de rancuniosos?, que explicava què va passar als camps d'extermini, què van fer amb resistents, jueus o gitanos. Però és que els alemanys, ja se sap, tenen la ment més recargolada, diríem que essencialista, i el passat és un senyor emprenyador que no deixa de burxar. Aquí és del tot diferent. Tots nascuts sota una col, com en Patufet. I els nascuts sota una col, sense màcula original, ens avenim a recordar la història que ens manen que hem de recordar, la Gran Història, perquè això del Descobriment fa patxoca i, a més, fa tants anys! Vam viure, doncs, gairebé quaranta anys que no han existit mai. Un temps de fades i follets, sense retòrica ni exilis. Deu ser un invent dels poetes, aquests sòmines que ja ningú no llegeix? Després de la notícia que m'ha enviat el lector, m'he mirat al mirall. Tot aquest caramull d'arruguetes que he anat fent, amb dedicació, al llarg de la meva vida, la figura que he aconseguit de mantenir enterca, la mirada que em creia que no havien pogut enterbolir-me del tot, han anat desapareixent, fonent-se amb lentitud. Primer, les cames i els braços, extremitats que han sobreviscut un bé de déu de naufragis, després el cos i, en acabat, la cara. Tot això ha desaparegut, com han desaparegut tots els meus, i els mots que em van transmetre, i les escenes que he vist, i els exiliats que mai no he conegut. Tot plegat s'anava esborrant davant el mirall, ni una ganyota en quedava. Al seu lloc, una enorme màscara que s'aguantava en el buit. I, amb aquesta màscara mig penjada en l'aire que encara respirem, he sortit al carrer. Tot de màscares ballaven una dansa al voltant d'una foguera. El present s'havia convertit en un temps perfecte: a la foguera, hi cremaven quaranta anys d'història que no ha existit mai. Un sacerdot del BOE cantava les absoltes amb la màscara de la simpatia. I tots, extremadament guapos, simpàtics i pulcres, ens endinsàvem dins l'orgia de l'oblit.