En moments com els actuals, ¿és possible imaginar maneres de fer política i estils de lideratge que no busquin només la confrontació, posar el dit a l’ull a l’adversari o buscar audiències sobre la base de qui la diu més grossa? Som en una conjuntura en la qual la complexitat i gravetat dels problemes que tenim semblaria exigir lideratges i idees a l’altura dels reptes, però, en canvi, sembla que es premia la simplificació i el matonisme. I en tenim exemples tant lluny com ben a la vora. Tot plegat m’ha vingut al cap veient el film d’Andrea Segre La gran ambició, que després d’un gran èxit a Itàlia, Filmin ha portat aquí. En la pel·lícula hi trobem els grans embolics de la política italiana dels anys 70, amb el protagonisme d’Enrico Berlinguer, aleshores secretari general del Partit Comunista italià, però on també destaca la presència d’Aldo Moro, el dirigent democristià que va acabar finalment assassinat per les Brigades Roges l’any 1978.
A l’Enciclopèdia catalana es parla d’Enrico Berlinguer com un polític nascut a Sàsser, Sardenya, de família llunyanament originària de Catalunya. S’ha especulat sobre les relacions del cognom Berlinguer amb el de Berenguer, de la mateixa manera que hi ha qui recorda que l’autobús que anava de Sàsser a l’Alguer es deia La Freccia Catalana. El cert, però, és que la petjada més gran que va deixar Enrico Berlinguer a Catalunya no ve determinada pels seus orígens, sinó per la seva enorme influència política en la configuració i pensament polític del que, al llarg de tot el franquisme, va ser el principal partit contra la dictadura, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Influència sobretot constatable als anys 70, en els moments finals del franquisme i en plena transició política cap a la democràcia. La transformació que va fer Berlinguer del Partit Comunista italià va tenir un gran impacte en el PSUC, on gent com Jordi Solé Tura havia destacat traduint les obres d’Antonio Gramsci i que sempre havien preferit la tradició comunista italiana a la francesa, més present en el PCE de Santiago Carrillo.
Enrico Berlinguer va anar formulant les bases de la seva proposta de “compromís històric” i del que es va conèixer com a eurocomunisme, a partir de l’experiència de la postguerra a tot Europa. On la lògica de la Guerra Freda bloquejava de fet la possibilitat que els partits comunistes a Europa arribessin als governs dels seus respectius països. El PCI governava regions, dirigia grans ciutats, però tenia vetada de facto la seva possible arribada al govern de l’Estat. De fet, el film comença amb el cop d’estat militar contra el govern d’Unitat Popular de Salvador Allende l'agost del 1973. El final violent de l’experiència socialista i democràtica que representava Allende posava en qüestió la coexistència del capitalisme liberal i de les opcions socialistes que volguessin anar més enllà dels límits marcats per l’estat del benestar. Es varen reforçar així les opcions radicals que postulaven la lluita armada com l'única sortida possible, amb evidents expressions a Alemanya, Itàlia, Irlanda del Nord o Espanya.
El dirigent comunista va fer una lectura d’aquesta conjuntura històrica ben diferent. A la revista Rinascita va publicar articles on recuperava el concepte gramscià d’hegemonia i situava el repte en la construcció de majories socials transversals, amb acords amb altres forces polítiques, buscant consensos amplis que permetessin evitar reaccions autoritàries. Per això calia anar més enllà del que era la classe obrera, créixer, guanyar suports a capes de classes mitjanes, gestionar amb encert, teixir aliances… i preparar-se per governar. Va ser-hi ben a prop el juny del 1976, quan a les eleccions generals el PCI va acostar-se al 35% dels vots, una xifra mai aconseguida per cap partit comunista a l’Europa Occidental.
Abans de la seva mort, el juny del 1984, Berlinguer va defensar fortament l’austeritat. L'austeritat era per a Berlinguer una filosofia social, una manera de ser i de viure davant del malbaratament consumista sense sentit d'un capitalisme desbocat. Una forma de relacionar austeritat amb justícia social i igualtat: “Una vida menys desigual, més realment lliure, democràtica, més humana”. Si fa quaranta anys això tenia sentit, en té encara més ara en plena emergència climàtica i amb un augment significatiu de les desigualtats. El nou candidat demòcrata a l’alcaldia de Nova York, Zohran Mamdani, ho recorda amb una expressió molt encertada quan parla de “la ciutat que ens podem permetre” (The affordable city).
Norberto Bobbio deia de Berlinguer, pocs dies després de la seva desaparició, que no tenia els trets negatius de tants dirigents polítics, com són, deia, la vanitat, l'exhibicionisme, l'arrogància o la pura retòrica. Tornem a estar en moments en què aquest tipus de reflexions són plenament actuals... Novament i de manera més urgent, qüestió moral i coratge polític apareixen inextricablement units. Berlinguer era i segueix sent per a molts no només un dirigent polític, sinó també i sobretot un referent ètic. Aquest és avui, en els temps que corren, un llegat gens comú que segueix fent-nos recordar la pel·lícula dedicada a aquest gran dirigent sard.
