23/04/2020

Estimar-nos en la intensitat digital

3 min
Videotrucada familiar durant el confinament a Santiago de Xile

Hem perdut el compte de les videotrucades que hem fet en les últimes setmanes. Feina, vermuts, sopars amb amics, seguiment familiar, suport o recuperar cafès pendents de fa mesos. També trobem excuses noves, per exemple reunir-nos amb gent inquieta que té ganes d’aportar o sumar-nos a les retransmissions en directe que ens acosten llibres, música, receptes o esport. Instagram confirma que s’ha duplicat el nombre de lives a la seva plataforma.

Veiem com la nostra intensitat digital s’ha multiplicat en la mesura que la interacció física es veu reduïda a la mínima expressió. Deu ser la primera vegada que celebrem que les relacions digitals substitueixin les presencials. Tot i així, veure’ns i sentir-nos no és prou. També necessitem notar l’escalf d’una abraçada. I sobretot en moments durs donar la mà, en silenci, és el millor acompanyament que podem rebre i donar.

Ens toca construir i apreciar la intimitat isolada, noves maneres d’estimar-nos en la distància. Això ho poden entendre molt bé les persones que estan expatriades o que han hagut de migrar a un altre país. Bones notícies per a l’empatia. També deixem d’experimentar infinitud d’interaccions que donàvem per descomptades. És un retorn dràstic a la consciència del cos i l’espai: on acabo jo, on comences tu i quant ocupa l’espai prudencial de ningú.

Les mascaretes fan que concentrem la nostra atenció en els ulls, tota l’expressió dels músculs facials la veiem resumida en aquesta franja. I aquest contacte visual també sembla nou: atent i distant alhora. També intercanviem mirades ràpides amb les poques persones amb qui ens creuem al carrer. Les cues per entrar al supermercat són distants i fredes, i si hi ha converses són més curtes que de costum. Se’ns fa estrany perquè el teixit de la confiança social s’ha desfilat. I em temo que ens durà un temps reconstruir-la.

Cada vespre a les vuit els nostres aïllaments se sincronitzen: omplim els carrers d’aplaudiments unívocs, de llums i llanternes, i sonen de fons algunes sirenes d’ambulàncies properes. Aplaudim per totes les persones que ens estan cuidant en aquests moments, des de la salut fins a l’alimentació i les cures. Afegiria també les persones que subsisteixen en l’economia submergida, les que no empara cap ERTO perquè són invisibles. Les llars que tenim sort de tenir un balcó on sortir, ho aprofitem i ens hi quedem uns minuts de més, saludant els balcons del costat i comentant com evoluciona la cosa. I tots donaríem el que fos per tenir la casa amb jardí dels nostres somnis.

La situació ens condueix també a pensar en el temps, en assaborir-lo d’una altra manera. D’una banda ens estalviem trajectes i sortides, de l’altra és el moment de la història en què més oferta d’entreteniment podem tenir a l’abast. És exagerada la quantitat de sèries, pel·lícules, concerts, reposicions d’obres de teatre, festivals digitals i altres propostes culturals. Està tant per damunt de les nostres capacitats que ens hem de recordar sovint que per molt que visquéssim 4 o 5 confinaments tampoc podríem acabar-nos tot el que tenim a la llista de pendents. Necessitem aprendre també la joia d’estar-nos perdent coses, la llibertat de triar quan estem disponibles i declarar algun espai de la casa com a territori lliure de pantalles.

No oblidem que les plataformes de xarxes socials ens tenen allà on volien: a casa, sense poder sortir i amb ànsies de socialitzar. És delicat que la dimensió col·lectiva del confinament estigui a les seves mans; el que ens ofereixen, ara respon a necessitats fonamentals. Sé del cert, per exemple, que la facilitat de fer videotrucades amb WhatsApp la converteix en l’antídot de l’aïllament de persones grans que viuen soles i no saben configurar-se programes a l’ordinador. La conveniència d’aquestes eines gratuïtes i senzilles, aptes per a pràcticament tothom, havia enterrat els debats sobre la privacitat i la necessitat de trencar aquests monopolis.

Mentre ens estimem virtualment com a alternativa al distanciament social, el cavall de les dades cavalca cada vegada amb més força. Epidemiologia i vigilància han anat sempre de bracet, i enmig d’aquesta pandèmia global hi ha una lliga pel control de les dades vinculades a desplaçaments, contagis i taxes de mortalitat. I ja no són només les xarxes socials les qui les volen, són també els estats. És un moment molt dolç per al big data i l’eficiència en la gestió de la crisi sanitària. Tant de bo també ho sigui per a les dades com a servei públic.