De llegats i herències
Junts, el partit ideològicament hereu de l'extingida Convergència, es troba en una tessitura ben poc pujolista: competint pel discurs antiimmigració amb un partit d'extrema dreta que li menja l'electorat a enquestes i baròmetres. Pujol, com a ideòleg i com a president, va saber no caure en la trampa, tan llaminera, de culpar els immigrants dels mals del país: es va aferrar a Candel com a un clau roent i va oferir un discurs d'acollida, d'integració, de suma d'esforços. "És català qui viu i treballa a Catalunya", "Som 6 milions", "Catalunya, un sol poble",etc. L'apel·lació a la unitat, a la ciutadania com a font essencial de drets tant per als arrelats com per als nouvinguts, és un dels mèrits polítics que no se li han de negar a qui sens dubte va ser un personatge clau en la construcció de la Catalunya actual.
L'ou del supremacisme, de la xenofòbia, del racisme, es covava, tanmateix, dins el pujolisme? Sens dubte, i també dins l'entorn més proper a Pujol, que no podia no adonar-se'n. El doble joc, la hipocresia, estaven, doncs, servits. L'ou nial, podrit, de l'odi a l'immigrant, al pobre, al salvatge desconegut que ens ve a prendre allò que hem guanyat amb tant d'esforç es covava no només dins el catalanisme conservador, sinó també dins la societat catalana. I l'ou ha fet eclosió en el post-Procés, quan el sentiment de derrota s'ha transformat en un anhel de venjança contra “els que duien el lliri a la mà”, és a dir, contra els que van identificar l'independentisme català amb una ideologia transformadora, lligada al millorament democràtic i a la conquesta i protecció de drets i llibertats per als ciutadans d'una República nova, òbviament progressista. Se'ls ha denunciat com a traïdors, arribistes o babaus woke. Mentrestant, de l'ou n'ha sortit el poll tòxic d'Aliança Catalana, que es pot caricaturitzar com a "Convergència amb tres ratafies", però que significa una cosa més profunda i devastadora: la plena identificació de l'independentisme amb l'extrema dreta. Dit d'una altra manera, la confirmació dels somnis més triomfals dels adversaris i enemics del catalanisme, que es freguen les mans veient com l'independentisme abraça tots els tics de la bèstia: patriotisme exacerbat, exaltació de la família cristiana i nombrosa, homofòbia, menyspreu pel dèbil, menyspreu pel pobre, racisme, racisme, racisme.
A Madrid, a l'Audiència Nacional, jutgen una família catalana nombrosa i cristiana, i un partit polític, i una època. Tot es barreja. Convergència es va extingir (molt a disgust de Jordi Pujol) a causa de la corrupció. També venjatius, jutges i fiscals patriòtics no estalviaran cap humiliació a qui per fi tenen a les mans, ni que sigui amb noranta-cinc anys i convalescent d'un ingrés hospitalari. No hi ha pietat, mai n'hi ha haguda. És una cosa que haurien d'haver sabut els que paraven la mà al tres per cent i els que usaven el cognom per beneficiar-se d'un poder espuri. I és una cosa que un dia sabran els que ara es passin al feixisme d'Aliança Catalana perquè “diuen les coses clares”.