La llei dels estats i el malson judicial

1. Atzucac. Com era previsible, el Parlament Europeu ha retirat la immunitat parlamentària a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín. Els tres principals grups parlamentaris, és a dir, els que acumulen més poder (populars, socialistes i liberals), han votat a favor del suplicatori, amb algunes petites fugues. La Unió Europea, per molt que se la vulgui vestir com una entitat supranacional, no deixa de ser un tractat intergovernamental entre estats que sempre es protegiran entre ells en qüestions que puguin afectar directament o indirectament la seva condició. Des del primer dia ha quedat clar que l’independentisme podia esperar poc d’Europa: un club d’estats.

Per tant, tot queda ara en el terreny de les disputes judicials, que de fet és on ho van conduir les institucions espanyoles des del moment que el govern Rajoy va renunciar a resoldre el conflicte per la via política. I no sembla casual que precisament avui el jutge hagi tornat a retirar el tercer grau als presos de Lledoners, amb l’inquietant argument que “no tenen consciència de la comissió delictiva” i es requereix més temps perquè “el tractament penitenciari tingui efecte”. Un raonament propi d’un malson orwel·lià. 

Els jutges són molt seus i alguna percepció equivocada sobre els seus col·legues estrangers ha permès a l’independentisme marcar algun punt tant a Alemanya com a Bèlgica i Escòcia. Ara caldrà veure el pes que una decisió del Parlament Europeu i les renovades pressions espanyoles sobre les autoritats polítiques i judicials europees tenen sobre el criteri dels que han de decidir les extradicions. Sigui com sigui, el final d’aquest recorregut serà al Tribunal d'Estrasburg, al qual tard o d’hora arribarà la sentència del Tribunal Suprem. I queda lluny. I no hi ha tant temps per perdre.

2. Ficcions. Hi ha hagut molts moments en què l’embús en què estem des de l’octubre de 2017 s’hauria pogut evitar. Els governs espanyols no es van voler anticipar quan tenien totes les de guanyar sense necessitat d’entrar per la via repressiva. I el govern català no va saber aturar-se a temps i evitar l’abisme judicial. Però la política i l’orgull de les nacions tenen lògiques que la raó no sempre entén. Ara encara hi hauria una oportunitat, que no s’hauria de demorar: l’indult o l’amnistia com a sortida de la via judicial. I l’acceptació per uns i altres que no hi ha altra via que la política. Però trencar les polaritzacions és anar contra corrent. I exigeix, a més, el coratge de reconèixer l’altre.

George Orwell ens dona dues pistes interessants sobre el paper de la creença i de l’ambició humana que està sempre en el substrat de la política. Diu Orwell: “El llenguatge polític té per funció fer creïble l’engany i donar a allò que només és vent una aparença de consistència”. I així estem en una confrontació entre patriotismes que porta temps donant voltes sobre si mateixa, perquè ningú és capaç de trencar el cercle viciós. I l’embolic ens porta per llargues marrades judicials que són un camí cap enlloc, en la mesura que els qui podrien evitar aquesta deriva no estan disposats a fer-ho i semblen voler convertir la pugna judicial permanent en statu quo. I el pitjor és que les dues parts s'hi van acomodant, sense adonar-se que això pot anar regalant espai als sectors més reaccionaris de cada cantó. Aquí ens creuem amb una altra sentència d’Orwell: “El poder no és un mitjà, és un fi”. I, per tant, el que el té pensa en no perdre’l per sobre de totes les coses. Quant de temps fa que Pedro Sánchez insinua que els presos sortiran al carrer? Per què no gosa fer el pas? Per por a la reacció del seus. 

3. Futur. I, canviant de tema, ja que avui m’ha donat per Orwell, una última reflexió seva: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Potser aquesta enigmàtica frase permetrà entendre per què Jan Laporta ha guanyat les eleccions del Barça.

Josep Ramoneda és filòsof