10/04/2022

Llengües i milions

2 min

El govern d’Espanya va aprovar, en el consell de ministres de l’1 de març, un PERTE (sigles de Pla Estratègic de Recuperació i Transformació Econòmica: són els plans als quals es destinaran les inversions dels fons europeus Next Generation) dedicat a potenciar la llengua espanyola. S’hi destinaran 1.100 milions d’euros de diners públics, i es preveu mobilitzar-ne 1.000 més d’inversió privada. El PERTE s’estructura en eixos com ara l’espanyol (no en diuen castellà, sinó espanyol) aplicat a la intel·ligència artificial, la producció audiovisual i el sector dels videojocs en espanyol, programes en espanyol per a persones amb diversitat funcional o, per descomptat, la creació d’un Observatori de l’Espanyol impulsat per l’Institut Cervantes, una institució que aquest any 2022 compta amb un pressupost de 161 milions d’euros (i això que se li ha aplicat una rebaixa del 7,3%). Dels 1.100 milions amb què compta aquest PERTE lingüístic, en fi, se’n destinen 30 (trenta) a “projectes en llengües cooficials”. És a dir, 30 milions sobre 1.100, i encara a repartir entre el català, el gallec i l’euskera.

Els números són contundents i, com a mínim, se’ls ha d’agrair la franquesa. Aquests 30 milions enfront de 1.100 (i mil més que preveuen sumar-hi), aquestes engrunes, aquesta avara almoina, aquest sarcasme en dos dígits, és exactament la mesura de la importància que dona el govern d’Espanya a les “altres llengües” (la Constitució les denomina així, sense ni tan sols esmentar-les pel nom) que hi ha dins l’estat espanyol. La Constitució també estableix que aquestes “altres llengües” han de ser objecte “d’especial respecte i protecció”. D’aquí els 30 milionets (a repartir); si no hi haguessin de dedicar especial respecte i protecció, s’entén que no hi dedicarien ni un cèntim.

Que sapiguem, els ciutadans espanyols que parlem català, gallec o euskera paguem impostos igual que els altres (no ben bé igual: alguns, a més, sostenim un dèficit fiscal exagerat), però a Madrid se’ls en refot. Marginar d’aquesta manera la diversitat lingüística i cultural de l’Estat és un comportament obcecat i retrògrad, i evidentment és una falta de respecte inacceptable als ciutadans i a les institucions que parlem i defensem alguna d’aquestes llengües i la cultura que s’hi fa, en el nostre cas la llengua i la cultura catalanes. No hi ha “lengua que nos une ”: totes les llengües uneixen, no n’hi ha cap que serveixi per desunir. No hi ha “lengua común ”: les llengües són “comunes” si hi ha la voluntat política que ho siguin, però en aquest cas la voluntat política es basa en una ignorància i un menyspreu militants (no tenen ni idea de què es fa en català, ni en gallec ni en euskera, ni ho volen saber). Hi ha, en fi, la pregunta de què pensen fer-hi, els governs menystinguts quasi fins a l’insult per aquest PERTE (Generalitats catalana i valenciana i Govern Balear, pel que fa a la nostra llengua), i també els partits amb suposada sensibilitat per la diversitat lingüística (independentistes, comuns, Unides Podem), però és ociós formular-la.