El papa Lleó XIV és continuista respecte de la línia doctrinal del seu predecessor, Francesc, però ha cercat des del primer moment diferenciar-se'n per les maneres: allà on Bergoglio era vehement, xerraire i un punt torrencial, Prevost ha procurat remarcar, en el seu primer any de pontificat, una manera de fer tranquil·la, discreta i relativament poc vistosa, procurant dosificar la seva presència i expressions públiques.
Per això ha cridat l'atenció de tothom que el Papa s'hagi decidit a respondre obertament les provocacions i impertinències de Donald Trump. Al paquiderm taronja, que exerceix la presidència dels EUA amb una sentència de culpabilitat pel cas Stormy Daniels, i des de la condició molt presumpta d'haver estat un membre destacat de la xarxa de pederàstia d'Epstein i ara també un criminal de guerra, no li ha semblat bé que el papa de Roma li recordés que “Déu no està al costat de qui llança bombes” damunt la població civil. S'hi va tornar amb un parell d'estirabots i amb un mem en què ell mateix, Trump, apareixia caracteritzat com una espècie de Jesucrist embotit i grotesc, que feia com si es disposés a curar un moribund. La Casa Blanca va haver de retirar l'estampa davant de les protestes de les associacions cristianes, però Trump es va reafirmar en unes declaracions en què sostenia que ell efectivament pot curar els malalts. Lleó XIV, per la seva banda, també es va refermar en el seu paper, va recordar que continuaria parlant contra les guerres i, textualment, va dir: “No tinc por de l'administració Trump”. Que un papa es vegi en la situació de declarar que no té por del president d'un país que es vanta de representar els valors democràtics és només una de les paradoxes dels dies que vivim.
Els ciutadans europeus (la tan menystinguda Europa, sovint per ella mateixa, que, tanmateix, ens cal com el pa que mengem), educats i/o convençuts en la idea de la laïcitat dels estats, havíem potser oblidat que les religions continuen sent importants motors de poder arreu del món. L'episodi de la topada entre un personatge com Trump i un papa com Lleó XIV ens ho recorda, una altra vegada des de la paradoxa: Trump, president electe, es comporta com un paràsit de l'estat de dret, mentre que una figura com la del papa de Roma, de tradició absolutista i teocràtica, és qui defensa aquest estat de dret, juntament amb els drets humans i les llibertats ciutadanes. Mentrestant, bona part de les grans guerres en curs al món (com el genocidi de Gaza o la guerra de l'Iran) tenen pretextos o rerefons religiosos. I molts dels nous dirigents autoritaris o neofeixistes, començant per Trump mateix, es proclamen inspirats per Déu o enviats per la divina providència. Lleó XIV (de qui Trump va celebrar el fet que fos americà, per afegir a continuació que havia estat escollit gràcies a ell) sembla tenir ben entès que –com tot allò que contenen les escriptures– el mandat de perdonar sempre i parar l'altra galta no s'ha d'entendre de forma literal.
