Lleó XIII i la 'Rerum novarum' (1903)

D’Alfred Opisso (Tarragona, 1847-Barcelona, 1924) a La Vanguardia (21-VII-1903) arran de la mort del papa Lleó XIII (Carpineto Romano, 1810-Roma, 1903). Traducció pròpia. Alfred Opisso compartia llavors la direcció del diari amb Ezequiel Boixet. Quan el 1891 es va publicar l’encíclica De rerum novarum (el títol original era De conditione opificum [Sobre la situació dels obrers]) el mateix diari va dedicar dues pàgines al resum d’aquell document pontifici que pretenia ser equidistant entre socialisme radical i capitalisme liberal. La resta de la premsa catalana li va donar menys relleu.

Quan Lleó XIII va pujar al soli pontifici el 20 de febrer de 1878, la situació del Pontificat era poc afalagadora pel que feia a les seves relacions amb la majoria de potències. La intolerància de Pius IX, grata només a determinades parcialitats, havia allunyat de la Càtedra de Sant Pere no poques simpaties. Ningú no podia imaginar que sota el nou pontífex, quasi septuagenari i de constitució gens robusta en aparença, hagués de variar de sobte i tan radicalment l’orientació política del Papat. Lleó XIII es va proposar, no cal dir, continuar l’obra perenne de l’Església, però podríem dir que ho feia guiat per aquelles paraules de l’admirable bisbe d’Hipona [Sant Agustí]: “In necessariis unitas, in dubiis libertas, in omnia chantas”, i així va ser la seva prioritat inicial: ensenyar, fixar el sentit dels conceptes de civilització, progrés, llibertat, crítica, ciència, democràcia, emancipació, solidaritat, igualtat, reintegrant aquest propòsit en la seva primitiva essència. [...] Gràcies al tacte, a l’habilitat, a la saviesa i a la noblesa de cor de Lleó XIII es van accentuar les bones relacions de la Santa Seu amb tots els governs, inclosos els més oposats a l’esperit catòlic, com Alemanya i Anglaterra; i ben lluny d’anatemitzar, a la babalà, les idees més avançades del segle, va pocurar encarrilar-les i dirigir-les. La seva elevadíssima intel·ligència i els seus vastíssims coneixements li permetien jutjar les doctrines amb profunda comprensió, descobrint allò que podien contenir d’acceptable o de perniciós. [...] Amb la doctrina exposada en les encícliques de Lleó XIII es podria formar un veritable cos de dret polític i social. Què diu, en efecte, Lleó XIII en les encícliques De rerum novarum i Graves de communi? Condemna la doctrina socialista, però no obstant recomana la restauració de l’ordre social cristià, mitjançant l’obligació de l’Estat a intervenir en el règim econòmic i a proposar mitjans legals per tal de resoldre l’anomenada qüestió obrera, i mitjançant també el deure dels catòlics a estimular i promoure aquelles institucions socials que poden aportar beneficis a les classes populars, substituint el principi revolucionari de la lluita de classes per la idea d’ordre i pau social, i establint en aquest sentit de fraternal cooperació la veritable democràcia cristiana. En la mateixa encíclica De rerum novarum es trobarà la doctrina social de l’Església sobre els fins de l’Estat, exposant que l’acció pública d’aquest és indirecta (no directa, ni absorbent, ni monopolitzadora); diríem, doncs, una acció d’estímul i de propulsió, però que en cap cas no ha de privar de llibertat als individus ni a les entitats socials per a realitzar legítimament el bé comú, i així podríem anar esmentant doctrines i més doctrines sobre la sobirania, els drets individuals, i les formes de govern, a més d’altres valors i conceptes vinculats a la vida política i social. [...] Certament, el Papa que acaba de morir ha estat una gran figura; és immensa la influència que ha exercit, i la seva memòria haurà de ser perdurable.