De la llevantada a 'Love actually'
En veure les imatges de les destrosses que l’última borrasca ha provocat al passeig marítim de Badalona, un amic em va escriure: “Sílvia, per on caminaràs, ara?” Li vaig respondre que tinc un gran disgust perquè, efectivament, el tram que ha quedat totalment impracticable és per on una amiga i jo solem caminar cada matí, entre Badalona i Montgat. Tot i així, com li vaig comentar al meu amic, ara feia dies que no ho fèiem, perquè durant les vacances de Nadal em vaig fer un esquinç al turmell que encara em fa la guitza. Vaig aprofitar per explicar-li com m’ho havia fet, perquè sabia que li agradaria.
Una nit que no podia dormir em vaig quedar asseguda en una butaca mirant a la tablet Love actually, una cita nadalenca que procuro no saltar-me. És una comèdia que et manté el somriure a la cara tota l’estona i que et fa somiar que la vida, el món, la humanitat, podrien ser d’una altra manera. Estava tan embabiecada que es veu que se’m va adormir la cama esquerra i, en acabar la pel·li, vaig posar-me dreta i el turmell em va fallar. En lloc d’en Hugh Grant va venir a rescatar-me el meu fill, que va sentir un cop i em va trobar asseguda al terra del menjador.
L’amic que m’havia escrit em va proposar que fes un article explicant l’anècdota, però quan m’he posat a rumiar-hi, he pensat que en realitat el que volia explicar és que, més que la passejada, el que he trobat a faltar aquests dies és la llarga conversa diària amb la meva amiga. Una hora i quart per poder xerrar és una gran manera de començar el dia.
M’hi va fer pensar la informació sobre Les Dones (S)àvies, aquesta agrupació de Llagostera que reuneix cada setmana veïnes del poble d’entre seixanta-cinc i noranta-cinc anys per parlar de la seva vida, compartir records i —molt important!— enregistrar-los perquè no es perdin.
Amb aquesta iniciativa municipal s’aconsegueix preservar la memòria comuna, a la vegada que les participants exerciten la seva pròpia. I, per descomptat, és una manera —divertida i gratificant— de lluitar contra la soledat. Per a les dones de totes les edats, xerrar amb altres dones sempre ha estat una font de plaer, diversió i consol.
Espero que siguin molts els ajuntaments que imitin la proposta de Llagostera. Amb la memòria de les dones grans del país podrem cosir un bon cobrellit de records que ens permetrà conèixer molt bé la nostra història petita col·lectiva, la que no surt als diaris, la que passa a les cuines de les cases i a les parades de plaça, als balls de festa major i a les biblioteques, a les portes de les escoles i a les fleques.
Així que aquest any que ha començat amb grans terrabastalls, a pesar del desastre de Rodalies i d’en Trump i de les inclemències del canvi climàtic, tornaré —quan l’esquinç m’ho permeti— al vell costum de caminar i xerrar. Fins que no arreglin el tram de façana marítima que ha quedat esbotzat, buscarem un camí alternatiu i anirem fent, mirant de protegir-nos de la solitud i de les llevantades.