Llicència per matar, torturar i robar

En nom de la raó d'estat, com a criteri sagrat, es vulneren drets i se segresten llibertats que, en circumstàncies normals, ningú no gosaria negar. Els agents de l’ordre i agents secrets de la ficció, com Harry el Brut o James Bond, exhibien mètodes poc “ortodoxos” per fer front a l’escòria criminal. Cadascun al seu estil, de violència destralera o glamurosa al servei de sa majestat. Però la “llicència per matar” del personal de carn i ossos, de la CIA als GAL, es ventilava d’amagat amb les maniobres del deep state, sense cobertura legal.

L’estat de dret implica la separació de poders, perquè l’executiu no campi desbocat, i el dret a un procés amb garanties, sense voladures incontrolades o trets al clatell. Però la democràcia no és sols una qüestió de procediment. Al moll de l’os hi ha la dignitat humana com a valor irrenunciable i la primacia de l’interès públic sobre el benefici particular. La seguretat pública i la defensa nacional són l’excusa perfecta per perpetrar abusos sota una aparença de legitimitat. Una munició conceptual per a la guerra cognitiva, paral·lela a la guerra declarada, que prediquen els apòstols de la necropolítica, com Trump o Netanyahu. La idea que, contra l’enemic, tot s’hi val, és antiga. El feixisme clàssic va excel·lir en la magnificació i la demonització de l’enemic, fins i tot en la seva fabricació. Fa basarda que els mateixos gossos, amb diferents collars, segueixin mossegant. Contra els “il·legals” (sense papers, no delinqüents), s’ordenen batudes allà on busquen feina, no pas brega. Contra una criminalitat inflada, sense dades reals, la Guàrdia Nacional es desplega a Washington i altres bastions demòcrates. Contra el narco, es practiquen “execucions extrajudicials” –assassinats indiscriminats, no actuacions “irregulars”– en tercers països…

Per la seva banda, amb l’excusa de l’autoprotecció civil, hi ha un sector que reclama obertament llicència per torturar. A Israel, els soldats acusats d’abusar d’un pres palestí –apallissat i sodomitzat amb un objecte punxegut, gairebé fins a la mort– al sinistre camp de presoners de Sde Teiman van ser alliberats entre mostres de suport dels ultranacionalistes. Per contra, la cap dels serveis jurídics de l’exèrcit que va filtrar el vídeo ha estat cessada i detinguda per preservar d’interferències la investigació interna. El cas no és l’únic, sinó l’últim, en l’estratègia de maltractaments que s’acarnissava en el personal sanitari. Es dinamita el consens internacional que mai es pot al·legar la seguretat nacional per evitar la divulgació de violacions dels drets humans i del dret humanitari. D’acord amb els principis de Tshwane (en què van intervenir, entre d'altres, dos relators especials de l'ONU), la informació que no es pot enterrar inclou: la descripció completa dels actes o omissions, les dates i circumstàncies en què van tenir lloc i els registres on constin; el nom dels responsables i de la cadena de comandament; les causes de les violacions i la incapacitat per impedir-les. Tampoc no es poden mantenir ocultes les lleis que autoritzen l’estat a arrabassar una vida ni els protocols sobre la privació de llibertat, incloent-hi els motius i les condicions de la detenció i els mètodes d’interrogatori. Déu n’hi do, el que hauríem de saber!

Per tenir el panorama complet, al vistiplau per a la violència física “profilàctica” cal afegir-hi, com a torna, la llicència per robar. Hi ha una visió pragmàtica que considera la corrupció un mal menor. L’expressió “rouba, mas faz” (“roba, però fa”) es va encunyar al Brasil per explicar el limitat càstig electoral als polítics deshonestos en atenció al progrés econòmic. La teoria s’aguanta en tot context en què la informació no flueix o és poc fiable –en mans de mitjans polaritzats– i no s’albiren alternatives (“tots són iguals”). Però menysté els efectes corrosius de la corrupció sobre la igualtat d’oportunitats i l’ànim col·lectiu quan només progressa qui té pares o padrins o partit que el patrocini. 

Ara triomfa, ves per on, el “roba però ens protegeix”, del qual Trump és ambaixador desacomplexat, com va demostrar a propòsit de les acusacions per suborn i tràfic d’influències que assetgen Netanyahu. “Uns quants puros i xampany… a qui li importen?”, va exclamar, mentre escenificava l’acord de pau amb Palestina. La integritat i la decència ja no se subordinen a l’eficàcia sinó a un bé superior: la defensa nacional. La corrupció es fa banal i qui alça la veu es converteix en ridícul, fins i tot en sospitós.

Els EUA i Israel funcionen com un banc de proves sobre com els drets poden fer-se miques en nom de la seguretat. Alhora, ens interpel·len sobre la consistència de les nostres conviccions. Podem confiar que l’onada expansiva no ens afectarà, però temo que és un biaix optimista. Les dades mostren com la població, en un context de permissivitat dels líders, és més laxa amb els abusos de posició. Campi qui pugui. Tampoc l’experiència de la dictadura franquista ens ha vacunat contra l’extremisme ultra. Fins i tot en democràcia s’han enterrat cadàvers en calç viva, s’ha torturat detinguts (Espanya acumula onze condemnes del Tribunal d’Estrasburg) i s’han fabricat proves falses contra adversaris polítics. A Catalunya, Irídia manté més de cinquanta processos judicials per repressió policial. Encara avui, els membres dels cossos armats estan lligats de peus i mans pel secret professional a l’hora de denunciar els abusos. I la llei espanyola per protegir els alertadors (2023) deixa fora les represàlies que poden patir quan la infracció afecta informació classificada o contractacions que comprometin “els interessos essencials per a la seguretat de l’Estat”. Un camp minat.

Que triomfi el relat de la seguretat i la defensa com a béns absoluts requereix inflar el perill i desinflar la contestació. Cap aquí anem. La por és una emoció mal·leable, que fa difícil la ponderació i anul·la la compassió. El dilema sobre què ha de prevaldre, en qualsevol comunitat humana, és primari i etern: la raó de la força o la força de la raó.