11/02/2022

És la lluita de classes, estúpid

4 min
3 de febrer al Congrés: Pedro Sánchez, Nadia Calviño i Yolanda Díaz es feliciten per l'aprovació de la reforma laboral pactada amb els agents socials.

A les eleccions presidencials del 92, James Carville, l'estrateg de Bill Clinton, va enganxar un cartell a les oficines del comando de campanya que deia: “L'economia, estúpid”. La frase es va convertir en l'eslògan no oficial de la campanya de Clinton i hi ha qui diu que va ser determinant per derrotar Bush. A partir d'aquí es va instal·lar en el llenguatge polític i va traspassar les fronteres dels EUA.

"És l'economia, estúpid" sintetitza el significat real de la política (en un sentit material) i les condicions de possibilitat. Però compte, la frase és d'un estrateg liberal. I per als liberals l'economia és com la llei de la gravetat, com la meteorologia, és a dir, una variable independent que no requereix cap altra variable per entendre-la, de manera que les seves “dades” simplement s'incorporen sense haver d'explicar com es van originar. Això és una fal·làcia de dimensions bíbliques si s'aplica a la política. I no ho dic jo, ni cal llegir Karl Marx per entendre-ho. Ho va dir el multimilionari Warren Buffett el 2014: "Hi ha una guerra de classes, d'acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anem guanyant”.

Qualsevol dirigent polític de l'esquerra hauria de tenir un cartell al seu despatx amb la frase de Buffett. Li serviria, a més, per entendre el que hi ha darrere de la reforma laboral, que ha estat aprovada de pur miracle pel Congrés, i també el debat sobre fiscalitat que enfronta la dreta i l'esquerra del govern de l'Estat. Permetin-me (i disculpin) que segueixi amb aquest pretensiós rol pedagògic que m'he arrogat i que assagi dues tesis sobre les reformes laborals i fiscals del govern, partint del títol d'aquesta tribuna.

Primera tesi: la reforma laboral aprovada suposa avenços importants per als treballadors, però expressa una correlació de forces, no una victòria absoluta de ningú. Això hauria de ser una obvietat, però no ho és. Hem vist diferents forces de l'esquerra presentar, uns, la reforma laboral com l'èxit més gran de la classe obrera, i altres, com una claudicació davant la patronal. Totes dues afirmacions són falses i els qui les fan ho saben de sobres. La reforma neix d'una correlació molt clara. D'una banda, CCOO, UGT, el ministeri de Treball i 34 diputats d'UP després del robatori de l'escó d'Alberto Rodríguez. Davant la patronal, bona part dels mitjans de comunicació i un PSOE que va regalar a la CEOE la capacitat de veto en deixar clar a UP que si Treball no aconseguia l'ok de la patronal, el PSOE no donaria suport a la reforma. Això és tal com ho dic. ¿Va pecar d'excés de triomfalisme, la meva formació política? Crec que sí. ¿Caldria haver intentat tenir tancat –encara que fos discretament i sense llums– l'acord amb ERC i EH Bildu abans d'anunciar l'acord amb la patronal? Potser sí. Un cop anunciat l'acord, el PSOE es va afanyar a situar-se al costat de la patronal per dir que no se'n podia tocar ni una coma. No van deixar marge a Treball per negociar res realment rellevant amb els socis d'esquerres. A partir d'aquí crec que ERC es va equivocar amb una exhibició de plantejaments maximalistes gens coherents amb la seva praxi habitual. ERC no és la CUP. ERC, com qualsevol força de govern, actua en el marc de correlacions endimoniades i, com qualsevol força de govern, s'empassa gripaus. La seva agressivitat va tenir alguna cosa d'oportunista. Es pot entendre que ERC estigués interessada a debilitar una eventual competidora electoral com Yolanda Díaz (la política és així de lletja i aquest joc lleig el practiquen tots), però reforçar la tàctica del PSOE en la seva recerca de la geometria variable va ser un error greu. Se li va donar un avantatge tàctic a la dreta. Se li va donar l'esquena, i la dreta espanyola no menysté mai l'ocasió d'apunyalar. Només la imperícia d'un diputat del PP va salvar UP d'una punyalada mortal que també hauria tingut conseqüències morals per a ERC. ERC, per cert, ara estarà més sola per fer front a l'agenda econòmica de Junts, que, com tothom sap, no és d'esquerres. EH Bildu ho tenia més difícil que ERC per donar suport a la reforma per la pressió de la majoria sindical basca. A Euskadi CCOO i UGT no manen i a més allà sí que hi ha conflictivitat obrera. I amb tot, el to de Sortu (no tant el dels seus aliats que a Madrid imiten l'estil de Rufián) va ser sobri i contingut. A UP mai no han d'oblidar que Sortu encarna algunes virtuts de la vella cultura comunista: discreció i voluntat d'acord si se'ls reconeix quan toca. En resum: el desacord entre UP, ERC i EH Bildu ha estat dolent per a les tres formacions i per als interessos que representen. Cap dels tres hi ha guanyat res amb els retrets creuats.

Segona tesi: amb el debat sobre fiscalitat que s'acaba d'obrir entre la dreta i l'esquerra del govern espanyol, torna al centre de la política la lluita de classes i una oportunitat per concertar l'acció política de l'esquerra. Això de la comissió d'experts no és més que la manera de guanyar temps que fa servir el PSOE per minimitzar al màxim l'abast de la reforma fiscal. UP fa el que ha de fer i dona pressa i pressiona. El PSOE intenta alentir el partit perquè té aliats empresarials que no vol perdre i, per tant, ha d'evitar que la reforma fiscal arribi massa lluny. Això és exactament així. La política funciona així i cal ser molt cínic per no reconèixer-ho. Tant de bo UP, ERC i EH Bildu siguin capaços d'entendre que el Tax The Rich (com la llei d'habitatge) és una oportunitat per retenir una aliança estratègica que va més enllà dels seus interessos com a partits, i que té a veure amb una cosa més profunda: empoderar la gent treballadora de tot l'Estat davant dels superrics. I tant de bo ho facin dient la veritat amb cruesa sense caure en tacticismes per debilitar-se mútuament. En la guerra cultural amb una dreta enormement superior en recursos mediàtics, dir la veritat, per incòmoda que sigui, és un dels millors recursos de les esquerres. I no només és una qüestió ètica; també és política. Enredar-te amb els marcs que t'ofereixen els mitjans pot donar bons titulars durant un temps, però a la llarga t'afebleix ideològicament. Precisament perquè no és l'economia, sinó la lluita de classes.

Pablo Iglesias és doctor en ciències polítiques per la Universidad Complutense de Madrid, ex secretari general de Podem i ex vicepresident segon del govern espanyol