De Madrid al món
Quin és el sistema impositiu ideal? La teoria ens diu que un impost òptim és aquell que no distorsiona les nostres decisions. En canvi, com ens ensenya la campanya electoral madrilenya que acaba de començar, els impostos es converteixen massa sovint en una arma política que busca atraure vots i també rendes altes d’altres comunitats. En aquest escenari tan enrarit, amb polítics de tots els colors i de totes les administracions tirant-se els impostos pel cap, propostes com la de Joe Biden, de fixar un tipus mínim de l’impost de societats arreu del món, haurien de ser especialment aplaudides. Vegem per què.
Gabriel Zucman, economista a Berkeley i deixeble de Piketty, deia fa poc en una entrevista al Eldiario.es que una manera d’augmentar la progressivitat del sistema espanyol -i reduir suposats dúmpings fiscals com els de la Comunitat de Madrid- era que Catalunya seguís cobrant impostos durant uns anys a aquells ciutadans que es traslladessin a altres regions. Així s’evitarien els trasllats oportunistes per pagar menys impostos. És una idea innovadora, i semblant a la presentada per l’administració Biden en l’impost de societats. Si hi ha alguna cosa més fàcil que anar-se’n de casa per aconseguir un IRPF més baix és, per a una empresa, obrir una sucursal en algun país que tracti amb especial cura els nostres beneficis empresarials. Aquesta ha sigut, de fet, una de les principals fonts de prosperitat de països com Irlanda o Andorra, que, sempre arribant fins al límit del paradís fiscal, han dissenyat sistemes especialment beneficiosos per als que tenen més.
Per lluitar contra això, el nou president americà ha presentat, juntament amb un ambiciós pla d’inversions, d’infraestructures i de política social -amb l’expansió del Medicaid o la creació d’una renda garantida per a famílies amb fills-, una reforma fiscal que pretén recaptar 2,5 bilions de dòlars. Un canvi de paradigma de la política americana que alguns ja anomenen Bidenomics. A més d’apujar l’impost de societats nacional del 21% al 28% -no oblidem, però, que Trump l’havia reduït del 35% previ-, Biden vol que tots els beneficis declarats a l’estranger tributin un mínim del 21%. És a dir, una empresa americana amb una filial a Irlanda, on paga un impost del 12,5% sobre els beneficis, hauria de pagar als EUA la diferència entre aquest valor i el 21%. Per si sola, i donada la importància econòmica dels EUA, aquesta mesura ja és revolucionària, i implica un notable cop als paradisos fiscals. Però la proposta va més enllà. Janet Yellen, la secretària del Tresor, ha proposat al G-20 la creació d’un impost global als beneficis empresarials.
No és la primera iniciativa que hi ha perquè totes les empreses, declarin al país que declarin, hagin de pagar un mínim d’impost de societats. L’OCDE va començar a parlar d’aquest tipus de mesures l’any 2013, i organismes tan importants, i tan poc sospitosos d’extremistes d’esquerres, com el Fons Monetari Internacional o la Comissió Europea s’hi han mostrat favorables. Són moltes les veus que avalen aquesta proposta, a la qual països com Alemanya, França o Espanya ja s’han adherit. Fins i tot Jeff Bezos, l’home més ric del món i fundador d’Amazon -empresa directament assenyalada per Biden com a beneficiària de les llacunes legals a l’hora de pagar impostos-, s’hi ha mostrat a favor.
Els beneficis d’un impost global de societats són clars. No només augmentaria la recaptació dels països, indispensable per afrontar la recuperació econòmica després de la crisi del covid, sinó que també ens permetria tenir sistemes fiscals més progressius, en què les empreses amb més guanys no es poguessin beneficiar d’una enginyeria fiscal per contribuir amb menys del que els toca. Però tenir un tipus mínim arreu del món implica també limitar les curses a la baixa en aquest impost, i així reduir el dúmping fiscal entre regions i països, i posar llindars molt clars als paradisos fiscals. Sobretot en un món on cada cop més els ingressos fiscals venen de productes intangibles com els serveis digitals o les patents de medicaments. No ens haurà de sorprendre que països com Irlanda o els Països Baixos s’hi acabin oposant, com ja van fer amb el primer intent d’instaurar la taxa Google.
La creació d’un impost de societats global naturalment planteja dubtes: des de quin ha de ser el mínim fixat fins a si es podrà aplicar finalment. També ens podríem qüestionar per què Biden fa ara aquest pas: ¿és per les seves conviccions progressistes de fer un món més just o per evitar trobar-se en desavantatge comparatiu amb altres països a l’apujar el seu impost nacional? Però, malgrat tots els recels, només podem alegrar-nos del suport que donen els EUA a un sistema fiscal més equitatiu, amb mesures creatives que permetin equilibrar la progressivitat fiscal amb la globalització. I també, per què enganyar-nos, que ens estalviïn debats absurds en períodes electorals.
