Madrid, qüestions personals
Dins el gran abocador polític, mediàtic i empresarial de Madrid s'hi podreixen, mesclades, les qüestions d'ordre públic amb les privades i les íntimes. Sabem a més que, en política, les relacions personals són determinants. La relació que hi ha entre el president del govern, Pedro Sánchez, el cap de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, i la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és d'un odi triangulat i sincer. No es tracta de simple rivalitat política, no es tracta només de fer caure un govern: es tracta d'un odi intens, real i sòlid. La dejecció també existeix entre Feijóo i Ayuso, però la tensió amb Sánchez va evidentment més enllà.
Feijóo no li ha perdonat a Sánchez que es burlés d'ell des de la tribuna del Congrés després que el líder del PP digués que no era president del govern perquè no volia. És una befa que Feijóo du entravessada i per això el passat dia 9, quan Sánchez va comparèixer per anunciar les mesures anticorrupció amb què volia respondre a l'escàndol de Santos Cerdán i Ábalos, ho va treure expressament a col·lació: “ara ja no riu tant”, li va etzibar. Després hi va afegir allò dels “prostíbuls” del difunt sogre, i ho va fer amb un crit que volia ser admonitori però que va sonar desesperat.
La desesperació s'accentua quan el despatx d'assessors financers Equipo Económico, que s'ha fet cèlebre en pocs dies com a conseqüència de les revelacions de l'entramat de favors i extorsions que Cristóbal Montoro va construir al ministeri d'Hisenda i dins l'Agència Tributària, publica un comunicat en què amenaça els periodistes i els mitjans amb accions penals contra qui gosi publicar o emetre res que no els agradi. Amenaçar periodistes és un comportament mafiós, i la paraula màfia, que fa unes setmanes va ser la meitat del lema d'una manifestació convocada pel PP contra el sanchismo (“O màfia o democràcia”, cridaven), té ara un cert efecte bumerang.
Per la seva banda, Ayuso ha donat mostres repetides d'un presidencialisme que per als seus seguidors deu ser carismàtic, però que per a qualsevol observador extern resulta esperpèntic. Ara intenta justificar el fet que ella i la seva família fessin un ús privat d'un xalet de luxe que la Comunitat de Madrid va comprar sota el seu mandat, adduint que hi va dur el menjar en un tàper i afirmant que Espanya és “una dictadura comunista”. També es confirma l'acusació contra la seva parella per frau fiscal, un assumpte del qual la presidenta de Madrid ha dit que concerneix “un particular” però que ella mateixa ha intentat convertir en afer d'estat, amb un fiscal general imputat pel Suprem. Ayuso, recordem-ho, és la dirigent que li va dir fill de puta a un president del govern dins el Congrés, i que després se'n vantava amb una brometa infantil sobre fruita. Feijóo tampoc la suporta, però no pot fer més que conviure-hi perquè el seu lideratge és molt més dèbil. Tot això no permet fer vaticinis, perquè l'olla podrida madrilenya bull nit i dia i és imprevisible quin nou dossier pot esclatar en qualsevol moment. Però mareja, i causa desafecció.
