Maragall dins la perspectiva de la plàstica actual (1961)

De l’article del crític i tractadista d’art Alexandre Cirici-Pellicer (Barcelona, 1914-1983) en la memorable edició extraordinària de Serra d’Or (IX-XII-1961) dedicada al cinquantenari de la mort de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). Avui fa 165 anys del naixement d’aquest poeta i periodista que va ser una fita eminent en l’evolució de la cultura catalana en aquell tombant de segle marcat pel modernisme.

[...] Joan Maragall va descloure’s dins el Modernisme, i aquest moviment, dominat per un simbolisme i un decadentisme que li eren, de fet, estrangers, li va servir per a deslliurar-lo dels mecanicismes i dels idealismes i per a comunicar-li les possibilitats que obria l’irracionalisme vitalista. En aquest sentit era un modernista, però allò que el fa gran i útil per damunt les èpoques és el seu menyspreu per l’individualisme de l’època, que conduïa inevitablement a la malenconia desesperada o a les dolces complaences aristocràtiques. El seu vitalisme era solidari, col·lectiu. Va fer l’Elogi del Poble. Creia en el “geni del poble”, volia que el missatge de l’artista fos “rebut per tots” i renegava literalment allò que el seu temperament individual pogués tenir que el divorciés del sentit de les masses. Per això, en lloc de la malaltissa tristesa dels individualistes del Modernisme, Maragall va sentir la joia constructiva de pertànyer a una vasta solidaritat dels homes i les coses. Per això va poder enterrar el Modernisme en saludar, a l’aurora del 1911, l’art nou de Joaquim Sunyer, on veia la revelació d’un temps desitjat llargament per ell. A la descripció de la Pastoral, Maragall diu clarament allò que hi veu de més pregon: “un cos humà, un arbre, una muntanya, el mar, eren, en el fons, una mateixa cosa: la matèria en ebullició creadora: feia sentir la unitat d’aquesta i així el cos nu de la dona de les taronges era una mena de paisatge, i aquell gran rostre de dona marinera era tota una marina feta expressió humana; i aquella petita cala acollint amorosament al seu si les onades que suaument venien cap a ella tenien una expressió semblant a la de la mare jove abraçant l’infant...”. La claror d’aquestes comparacions ens permet de veure que quan diu que “el finíssim dibuix dels moltons no era sinó dibuix de la dolcesa universal dels moltons”, no es refereix pas a uns “universals” idealistes, sinó a la intercomunicació entre les qualitats de l’home i de la matèria en general, anàloga a la dels exemples anteriors. Cal notar que, dintre la concepció de l’art que revela el comentari de la Pastoral de Joaquim Sunyer, Joan Maragall situa el nucli principal de l’obra a “la matèria en ebullició creadora”. Tota la resta no són sinó exemples. [...]