Una mare desesperada
El 30 minuts de diumenge deixava amb el cor encongit després de veure’l. Aprofundien en el drama que pateix Mèxic, que en sis anys acumula la desaparició de més de vint-i-tres mil persones i un nombre semblant d’assassinats. Era interessant perquè des de fa setmanes sentim a parlar en els telenotícies dels 43 estudiants desapareguts, però l’informatiu no dóna la possibilitat d’anar més enllà de la notícia. Val la pena, per tant, veure el Ni vius ni morts del 30 minuts per saber què està passant a Mèxic. És, a més, un treball de producció pròpia que, tot i el risc que comporta endinsar-se en segons quines zones de la frontera de Mèxic amb els Estats Units, ha permès als espectadors descobrir una realitat demolidora.
El reportatge explica el context social i polític, les causes i el perfil de les víctimes. Compta amb familiars de desapareguts, el punt de vista d’experts i amb l’anàlisi de periodistes mexicans que tracten cada dia aquest conflicte tan greu. A part d’un futur desesperançador, el més demolidor del reportatge era el testimoni d’una mare, Letty Hidalgo, que explicava el segrest i posterior desaparició del seu fill universitari. La manera d’aproximar-se al cas era corprenedora. Les càmeres del 30 minuts acompanyaven Letty Hidalgo a la casa on vivia quan van segrestar el seu fill. Hidalgo explicava com un vespre un grup d’homes armats que s’identificaven com a policies enviats pel govern, van assaltar amb violència casa seva i se li van endur el fill. Dies després, per telèfon, li demanaven un rescat. La història guanya en potència quan observes com era l’entorn d’aquellafamília abans de la desgràcia i com ara està ensorrada. La manera com la mare explica que va aconseguir parlar uns segons amb el seu fill innocent per telèfon abans de pagar el rescat és angoixant. L’esforç que fa per contenir les llàgrimes en recordar-ho encomana a l’espectador el dolor i el patiment. El seguiment periodístic que fan d’Hidalgo i de les investigacions que ha fet pel seu compte retraten molt bé com les famílies que són víctimes d’aquesta tragèdia no reben cap suport de les autoritats. Aquesta sensació culmina quan l’acompanyen a la Fiscalia General de la República de Mèxic. Té cita, s’espera hores, però ningú la rep. Ningú la informa sobre les suposades investigacions oficials perquè és evident que no se’n fan. Excel·lent 30 minuts per la capacitat que han demostrat d’obrir-nos els ulls i commoure’ns per la gravetat d’una tragèdia que els quilòmetres de distància ens fan viure amb certa indiferència.
