Al Cèsar el que és del Cèsar

Des del 1946 fins al 2015 les immatriculacions de l'Església s’han estat executant sense aturador

L’Església catòlica gestiona al voltant de 116.000 centres sanitaris, d’assistència i beneficència arreu del món. No penso que amb la caritat es puguin vèncer les terribles desigualtats de la humanitat però tampoc no menystinc l’obra que fa l’Església. Per aquest motiu, quan aquesta institució és associada amb paraules com 'pederàstia' o 'robatori' la dissonància cognitiva és tan gran que podria sentir-me doblement descol·locada.

És el que em va passar quan vaig veure el documental 'Buscant l’oremus' del programa 'Sense ficció' que TV3 va emetre el passat 20 de novembre i que potser alguns lectors i lectores deuen haver vist. La llei hipotecària de l’any 1946 permetia a l’Església inscriure béns immobles sense haver d’aportar les escriptures que n’acreditessin la propietat. És a dir, Franco va elevar l’Església a la categoria d’administració pública perquè pogués immatricular i certificar-se a si mateixa la titularitat de la propietat. D’aquesta manera la compensava de la nacionalització de béns realitzada pel govern de la Segona República. L’any 1998 Aznar va ampliar la possibilitat d’immatriculacions als llocs de culte. Des del 1946 s’han estat executant sense aturador, fins que el 2015 el govern de Rajoy va anul·lar aquesta excepció, com a conseqüència de la pressió social i de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha qualificat les immatriculacions realitzades d’il·legals. Sovint, la propietat implica un benefici econòmic directe i descomunal, com els casos paradigmàtics de la mesquita-catedral de Còrdova, la Giralda de Sevilla i la Seu de Saragossa, a més de 31 catedrals, o els temples majors de Sant Sebastià, Valladolid, Granada o Màlaga. Pel que sembla, l’Església ha passat la bacina sense contemplacions: des del 1946 fins al 2015 ha inscrit entre 40.000 i 60.000 béns al seu nom.

Des del 1946 fins al 2015 l'Església ha inscrit entre 40.000 i 60.000 béns al seu nom

Ara mateix Unió de Pagesos realitza un inventari de les propietats que, a casa nostra, han estat immatriculades per l’Església. Aquesta tasca se suma a la denúncia d’entitats i plataformes com Recuperando, la Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro, Europa Laica, Redes Cristianas i la Fundació Ferrer i Guàrdia. De moment, s’han inventariat uns 1.000 béns, entre ermites, esglésies i capelles, cases rectorals i rectories; terrenys i finques, cementiris, horts, coberts, muralles i habitatges. Emparada per la llei, l’Església ha usurpat d’esquitllentes, sense avisar ningú. Tot aquest despropòsit no es pot analitzar aïlladament; cal entendre’l com un més del seguit de privilegis que encara avui dia conserva, com, per exemple, l’exempció de pagar l’IBI o bé el finançament a través de l’IRPF.  Personalment penso que és un escàndol immobiliari que comporta una gravíssima descapitalització de les arques públiques, tant pels nombrosos béns culturals de valor astronòmic, com pels milionaris guanys que generen i que tampoc declaren ni tributen, mentre que els ciutadans seguim contribuint a la seva rehabilitació i fent-nos càrrec de las ruïnes. Diu la dita que el que és comú no és de ningú. Sembla raonable que el patrimoni artístic d’un país pugui ser dels ciutadans i que els polítics tinguin el deure i l’obligació de vetllar pels patrimonis històrics i culturals dels pobles i de defensar-ne els béns comuns, col·lectius i comunitaris. L’Església hauria de renunciar a aquests béns. L’obligació de pagar l’IBI podria aturar d’entrada la seva voracitat immobiliària.

Més continguts de