Mastodon o tornar al segle XIX
No és casualitat que Josep Borrell parlés fa unes setmanes de la Unió Europea com a jardí i de la resta del món com a jungla. Més que en termes econòmics o culturals, el moviment antiglobalitzador segueix les regles del pensament ecològic. Igual que els biòlegs que volen assegurar la supervivència d’una espècie es preocupen per la sostenibilitat del seu ecosistema protegint-la de caçadors, contaminació, espècies invasores, etcètera; els buròcrates de la Unió Europea conceben la seva missió com la de mantenir un hivernacle que satisfaci les exigentíssimes condicions que l’animal socialdemòcrata demana per reproduir-se.
És una lògica proteccionista semblant a la que observem a Mastodon, la xarxa social cap a la qual s’està produint una forta migració des que Elon Musk va adquirir Twitter. A diferència de la plataforma de l’ocellet blau, la casa del mamut, que és la mascota d’aquesta alternativa, és una xarxa de codi obert descentralitzada, és a dir, que cap multimilionari ni cap empresa poden controlar qui hi entra ni qui en surt, ni quins algoritmes determinen el que veiem. La gràcia de l’estructura federativa de Mastodon, com altres plataformes d’això que s’anomena fedivers, és que no hi ha un únic timeline global, sinó diferents comunitats que poden crear espais segurs amb les seves pròpies normes, o, en altres paraules, posar portes al camp.
Si a tot això hi sumem el guerracivilisme entre demòcrates i republicans als Estats Units, la guerra d’Ucraïna, o el fet que la Xina ja fa anys que té una alternativa a Twitter controlada per l’estat... cada cop és més clar que els inicis del segle XXI s’assemblen més al segle XIX que als somnis de pacificació del final de la Guerra Freda. Lluny d’haver avançat cap al famós govern global, l’aparició d’un mercat mundial s’ha demostrat perfectament compatible amb un enfortiment de diferents blocs geopolítics, que han anat dividint-se en esferes progressivament estanques amb valors, regulacions i interessos cada cop més irreconciliables. No cal dir que, igual que al segle XIX, l’única alternativa a un xoc brutal entre nacions és el vell somni d’un internacionalisme social.
Com sabem perfectament a Europa, això vol dir que la cultura va primer que l’economia. Tal com recordem de la crisi del 2008, quan les bèsties de la jungla financera van entrar al jardí europeu, la frontera entre el nord i el sud es va tornar més ferotge que mai, deixant clar que no hi havia Europa, sinó vells estats nació, o l’encara més vella rasa entre catòlics i protestants. Després del desastre de l’austeritat, tothom s’ha anat posant més o menys d’acord que l’única manera que la Unió sobrevisqui a les crisis del futur és construir un sentiment de pertinença europeu que faci possible la solidaritat transnacional. Amb la pandèmia i amb la crisi energètica, aquesta dialèctica integració o col·lapse s’ha anat fent més concreta i més urgent.
I podem dir que internet no ha estat una gran ajuda en tot plegat. Tal com palesa la crisi de Twitter, les xarxes socials ideades per les grans corporacions capitalistes americanes han ofert espais en què la rendibilització de les interaccions socials xoca frontalment amb la construcció de solidaritat. Si la tecnologia hauria de ser una eina òbviament útil per transcendir barreres territorials, la forma com Silicon Valley han dissenyat la nostra realitat virtual ha acabat incrementant les diferències en comptes de sargir-les.
¿Suposaran Mastodon i companyia la resurrecció de l’esperit utòpic que el capitalisme de plataformes havia xuclat d’internet? Els tecnòlegs amb més consciència social són optimistes i creuen que l’estructura descentralitzada d’aquestes xarxes permetrà un disseny de baix a dalt més ètic, com mai hauria hagut de deixar de ser. Al mateix temps, és igual d’obvi que la descentralització també conté un fort potencial reaccionari, perquè dona l’oportunitat de crear comunitats paral·leles en què hi hagi harmonia, però harmonia entre neonazis. Si les xarxes socials s’atomitzen, cadascú podrà anar on vulgui segons la seva trinxera cultural.
És clar que som molt lluny d’una cultura global capaç de fer realitat el principi utòpic d’unitat en la diferència, el somni de tots els pobles del món units sota un estat del benestar planetari que reconegui i protegeixi tots els membres de l'espècie humana. Al mateix temps, també queda clar que no hi ha res d’atractiu ni de viable en les fórmules polítiques amb menys drets, llibertats i sistemes de protecció social que Europa, i que la repetició del vell xoc de civilitzacions no només no soluciona els problemes, sinó que pot dur-nos a amenaces cada cop més apocalíptiques. Com que, per sort, el somni universalista és irrenunciable i sempre rebrota, intentar-ho de bell nou amb unes xarxes socials que no estiguin dissenyades per mercantilitzar la condició humana sembla un primer pas molt petit, i alhora força obvi.
