Mazón s'amaga en l'odi contra el català
Dimarts hi havia debat de política general a les Corts Valencianes, el primer d'ençà de la DANA, de la qual farà onze mesos dilluns que ve. Durant bona part d'aquests onze mesos semblava que la carrera política del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, estava sentenciada, després de la inepta, mentidera i irrespectuosa gestió que ell i el Consell que presideix van fer d'aquella catàstrofe. El balanç, com és sabut, és de 228 víctimes mortals, bona part de les quals es podrien haver salvat si el 29 d'octubre tothom hagués atès les seves responsabilitats. Fins avui, no hi ha hagut manera d'aclarir on era Mazón durant les quasi dues hores que van transcórrer entre l'hora d'abandonar el dinar a El Ventorro i el moment en què va aparèixer al Cecopi. L'opacitat segueix sent total, i el tracte dispensat per l'administració als familiars de les víctimes ha anat des del menyspreu i els insults fins als intents de manipulació barroera.
La vida política de Mazón es va salvar, com se sol dir, per la campana, gràcies a un gir de guió en què Vox li va aprovar els pressupostos a canvi d'assumir íntegrament el seu programa d'ultradreta neofranquista, cosa que Mazón ha fet —tot sigui dit— sense gens d'esforç. Dins d'aquest programa hi té un paper fonamental l'odi a la llengua catalana, aquesta verinosa antigalla que el nacionalisme espanyol arrossega des del segle XVIII. L'any 2025, en ple segle XXI, l'odi contra el català no tan sols no s'ha desfet com el copròlit ideològic que és, sinó que s'ha enquistat en forma d'obsessió, alineada amb la resta de l'extens catàleg d'odis que predica l'extrema dreta. El govern de Mazón ja hi ha treballat a fons, mitjançant la tasca de crispació social i de setge contra l'escola pública practicada pel conseller d'Educació, José Antonio Rovira, amic íntim de Mazón i un vertader hooligan de l'espanyolisme més tronat i ranci.
Tanmateix, els nous compromisos amb Vox exigeixen redoblar la intensitat dels atacs contra el valencià (és a dir, el català) i dimarts, en una sessió parlamentària de la qual podia sortir tocat, Mazón va trobar que era el moment de recórrer a aquest comodí. Va anunciar un nou atac contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (autoritat oficial en qüestions lingüístiques al País Valencià, defensora del rigor filològic i de la unitat de la llengua catalana): ja li han retallat l'assignació pressupostària a la meitat, i ara pretenen canviar-li el nom perquè sigui acadèmia d'una suposada llengua valenciana, diferenciada del català. No tenen prou majoria per fer-ho, però la bomba de fum ja havia estat llançada i ja va fer el seu efecte.
Acusar els altres d'atiar la confrontació lingüística mentre ells l'encenen i l'exacerben és una manera de fer també molt vella de la dreta nacionalista, com la que representen Mazón al País Valencià i Prohens a les Balears. A la vegada, aquests d'ara són els primers compassos d'una altra guerra cultural, la del secessionisme lingüístic, que estan disposats a tirar endavant fins a les darreres conseqüències.
