Un mercat fins a la darrera gota
El Salvador és un país on plou de mitjana 3 o 4 vegades més que a Catalunya. Com al nostre país, la pluja es concentra en alguns mesos, i sovint en forma d’huracans o tempestes tropicals. La magnitud dels impactes fa que recurrentment (i cada cop més) obrin els telenotícies algun cop l’any. La força de l’aigua sembla reblar la maledicció tropical que pesa sobre el pulgarcito d’Amèrica. Ja se sap, aquests països. Tanmateix, prop d’un milió de persones al medi rural, dels més de set o vuit que hi deuen viure (els fluxos migratoris compliquen molt saber-ne realment la xifra), no hi tenen accés amb prou qualitat.
Panchimalco és a una desena de quilòmetres de San Salvador, al límit de la seva àrea metropolitana i a la part més alta de la serralada d'El Bálsamo. Penseu en Teià o en Sant Climent de Llobregat, a tocar de Barcelona, i us en fareu una idea força aproximada. Les dones es cuiden de les llars, la canalla i la milpa, i els homes surten a la capital a buscar feina: un ordre atàvic, a què les vicissituds per les quals ha passat el petit país han fet poc més que pessigolles. A la comunitat de Las Crucitas, fora del centre del municipi, penjada de la falda de la serralada, algunes dones s’han organitzat per repartir l’aigua de què disposen. L’anterior govern municipal va aconseguir construir un projecte d’abastament que permetia alleugerir una mica la situació dramàtica que pateix la població. Són 40 km de canonades que recorren un terme municipal que arriba fins al mar, amb fonts públiques cada certa distància. Tot i la iniciativa, només en raja aigua unes 6 hores cada 22 dies, quan dones i nenes corren pels camins amb els seus càntirs de plàstic de mil colors per omplir els dipòsits de casa seva. Qui viu a prop de la carretera i disposa de prou recursos econòmics pot comprar aigua a la pipa, cisternes particulars que es dediquen a distribuir-la, a uns preus que serien prohibitius a Catalunya: 150 litres d’aigua de l’aixeta poden costar deu dòlars, una mica més del nostre consum diari per càpita.
Li falta aigua al Salvador? És evident que no. Als peus de Panchimalco, tocant la costa plena de surfistes gringos, hi ha un mar verd de canya de sucre. Les millors terres del país ho són també perquè la serralada que sosté Las Crucitas alimenta els aqüífers on s’arrela el canyissar. Aquesta exuberància de postal potser aviat donarà pas a un turisme internacional massiu, si els plans de l’actual govern cristal·litzen i projectes com la Ciutat Bitcoin hi fructifiquen. Evidentment, tenir aigua fresca abundant al subsol a disposició de les inversions del criptocapital és una condició sine qua non. A l’altra banda de l’àrea metropolitana capitalina, a Nejapa, la planta d’una famosa marca de gasoses ha servit refrescos embotellats per a tota l'Amèrica Central durant dècades. Les zones residencials per als triomfadors del sistema continuen proliferant per la serralada, amb piscines i dotacions d’aigua equiparables a les urbanitzacions que tots us esteu imaginant ara mateix.
Fins i tot en un escenari d’abundància del recurs hídric com al país centreamericà, unes polítiques públiques alienes a la seva realitat i totalment enfocades a extreure’n capital natural i a exportar-lo, o a sostenir les classes que controlen el procés, són incapaces d’assegurar un dret humà com l’aigua i el sanejament. Haver de caminar hores, cada dia, per poder cuinar o banyar-se no és res més que violència estructural. Però a qui li importen els problemes de les dones, oi?
Ens resulta indignant, tornem a mirar les imatges de les darreres inundacions que ens ofereix la televisió i pensem que allò no té remei. Suposo que quan observin les pantalles més cap al centre del sistema al voltant del qual gravitem, diran de nosaltres el mateix. ¿Com pot ser que continuïn augmentant la superfície de regadiu en zones de secà, ampliant aeroports sobre aqüífers estratègics per portar més turistes o autoritzant creixements urbanístics on no hi ha més aigua? Com és possible que no hi hagi polítiques públiques capaces de fer efectius drets bàsics com la salut, una de les coses que garanteixen un medi ambient sa? Per què els bancs continuen invertint i atiant el foc dels conflictes d’un futur cada cop més proper?
Formem part d’un engranatge col·lectiu on l’aigua no és vida, sinó una mercaderia. L’agricultura i la indústria suposen més de 3/4 parts del consum mundial d’aigua, però és més fàcil desviar l’atenció sobre la seva insostenibilitat i exigir a la ciutadania racionalitzar la dutxa o els càntirs abans d’entomar els límits econòmics dels recursos hídrics. És el mercat, amics, i sembla que serà així, aquí i arreu, fins a la darrera gota.
