Fa uns anys semblava que l’aspiració de Catalunya era convertir-se en un país vinclat cap a la recerca i la innovació. La idea, deien, era ser com una mena de Massachusetts europea. I si bé és cert que en el seu moment es van fer coses bé en disciplines més científiques, els investigadors catalans que surten de les facultats de Filosofia i Lletres s’enfronten a un terreny molt hostil o, fins i tot, impracticable. Ni el sistema educatiu ni el cultural tenen previstos prou mecanismes o recursos que els permetin continuar desenvolupant-se, ja no dic amb normalitat, sinó mínimament.
Malgrat que l’organització social i el futur de la humanitat depenen dels nostres relats i de la nostra capacitat d’anàlisi crítica, les darreres dècades ens ha semblat que podíem fiar-ho tot al binomi imparable ciència-tecnologia. Deixant de banda aquesta tendència generalitzada de les societats del Nord Global, parem atenció un moment al nostre destí cultural local. Darrerament, parlem més que mai de salvar la cultura catalana, però la majoria d’investigadors i pensadors que han estudiat les singularitats de la nostra llengua, les creacions de les nostres ments més imaginatives, els nostres tarannàs artístics o les nostres especificitats històriques no troben una sortida adient. Però no és només que no trobin recompensa per l’excel·lència acadèmica i els anys de recerca, és que la majoria de vegades aquests mèrits els acaben penalitzant.
Com que les facultats de Filosofia i Lletres s’aprimen cada cop més, en aquestes malaurades facultats hi ha menys lloc que abans per als investigadors. També n’hi ha que ni tan sols es plantegen quedar-s’hi, perquè l’extrema precarietat econòmica dels anys de professor associat sovint és incompatible amb un bon grapat de circumstàncies vitals (com, per exemple, tenir fills). Molts d’aquests pensadors, doncs, acabaran a secundària, cosa que hauria de ser una bona notícia per al sistema educatiu. El problema és que el sistema no ha previst un recorregut dintre de secundària per a aquesta gent brillant i hiperformada que ja no té cabuda a la universitat. Hem lloat fins a la caricatura el sistema educatiu a Finlàndia, però una de les característiques principals del seu sistema és que els programes de formació de professorat són selectius i rigorosos.
Per contra, a Catalunya es pot donar el cas que malgrat haver tingut un dels millors expedients acadèmics de l’estat, tenir un doctorat, haver ensenyat en universitats estrangeres o tenir publicacions acabis directament a la cua de l’interinatge o el funcionariat. Perquè el sistema de puntuació que s’aplica per adjudicar places afavoreix, sobretot, haver passat molts anys en l'ensenyament. I, alerta, que no voldria que se’m malinterpretés, no es tracta que ens tornem elitistes, hem de tenir docents amb totes les menes d’habilitats i bagatges possibles i és just premiar els anys de servei al cos docent i els cursos de formació continuada. Però els barems estan molt desequilibrats i potser s’haurien de recalibrar: no podem penalitzar els que fan un altre camí que també és molt necessari per a la nostra salut social i la nostra supervivència cultural. Necessitem aquests experts en les nostres idiosincràsies (i també en la resta de disciplines, esclar). És bo per a l’alumnat de secundària que un percentatge dels docents tingui formació doctoral. És més, els instituts no haurien de tenir un mínim d’esperit de centre de recerca?
Sempre hi ha hagut docents a secundària que han estat escriptors o pensadors, però, tal com passa arreu, "la servitud dels protocols" dels nostres dies —que diu Ingrid Guardiola— provoca que l’espai mental per pensar es redueixi de manera progressiva i dràstica. La sempre creixent burocràcia, els canvis curriculars, el fet que ara sovint no hi hagi llibre i s’hagin de crear materials (sense haver alleugerit la càrrega lectiva) o la inestabilitat pròpia del docent sense plaça, entre altres obstacles, fan que als docents investigadors se’ls escolin els anys entre les mans sense poder fer recerca, ni assistir a actes acadèmics (perquè el sistema no ho preveu), ni publicar. Si la societat inverteix tants diners perquè aquestes persones es doctorin i estudiïn o ensenyin a l’estranger, no seria lògic que hi hagués un interès perquè els seus aprenentatges tinguessin el major impacte social possible? No seria desitjable que la seva recerca pogués tenir una certa continuïtat?
Tots recordem mestres de secundària que ens van marcar. La majoria de vegades eren mestres apassionats amb la seva disciplina, que ens contagiaven la fam de saber-ne més i el rigor en el procés d’aprenentatge. En el meu cas, aquest mestre va ser Gregorio Luri (Goyo, li dèiem a classe), un filòsof que després enlluernaria també molta gent fora de les aules. Ara potser ho tindria més complicat per compaginar l’ensenyament amb l’ofici de pensar.
Com que fa temps que som a l’era de l’antiintel·lectualisme, em torno a curar en salut: haver fet molta recerca, esclar, no es tradueix en ser bon docent. Per a sort nostra, de docents excel·lents sense doctorats, el sistema educatiu n’és ple. Però aquesta no és la qüestió que tracto aquí. La qüestió és: podem permetre’ns el luxe de menystenir els especialistes en la nostra cultura? I sobretot: ara que l’alumnat comença a fiar massa processos mentals als models de llenguatge no és quan més necessitem els que s’han format, exhaustivament, en l’art de pensar?
