La meva topada amb la policia del pensament de Trump

El correu electrònic de l’ambaixada dels Estats Units a Copenhaguen va arribar a principis de febrer amb un missatge categòric. Informava els organitzadors d’un cicle de conferències a Dinamarca –en què jo havia d’intervenir– que l’última remesa de la subvenció només es faria efectiva si firmaven una declaració comprometent-se a complir l’ordre executiva dels EUA que prohibeix les mesures de diversitat, equitat i inclusió.

Era un gir vertiginós: sota la presidència de Biden l’atenció als problemes relacionats amb aquests temes era un requisit per rebre la subvenció. Semblava, doncs, que Dinamarca s’havia vist arrossegada, sense voler, per les guerres culturals dels Estats Units.

Abans que els organitzadors –membres de la Universitat de la Dinamarca Meridional– hi poguessin respondre, el departament d’Estat dels Estats Units els va enviar un altre missatge encara més categòric: la subvenció “es rescindia per conveniència del govern dels Estats Units”. Acabava agraint als danesos “la col·laboració amb el departament d’Estat i God Bless America”.

D’això se’n diu col·laboració!

El que aquí estava en joc era relativament poca cosa. El cicle de conferències era prestigiós, però no una iniciativa de gran volada, i l’estalvi pujava a la minúcia de 10.000 dòlars. De vegades, però, una petita història és molt reveladora, en aquest cas sobre les prioritats i obsessions de l’administració Trump.

En primer lloc, els dos avisos fan pensar que potser no hi va haver cap comunicació entre el departament d’Estat i l’ambaixada a Copenhaguen, una aparent falta de coordinació que segurament veurem més sovint a mesura que l’administració Trump vagi “buidant” el govern. Segons una recent enquesta de The New York Times i el Siena College, dos terços dels nord-americans creuen que la paraula caòtic descriu bé el segon mandat del president Trump.

En segon lloc, gairebé dues setmanes després de suspendre el finançament van enviar un altre missatge a la universitat (he vist còpies de tots els correus electrònics). Deia que una decisió judicial impedia al departament d’Estat retenir els fons d’ajuda exterior assignats pel Congrés i li ordenava fer-los efectius. A més, el jutge també exigia al departament que “fes arribar una notificació per escrit d’aquesta ordre” als beneficiaris de les subvencions. 

La notificació a la universitat danesa és l’únic que ha fet l’administració per complir la decisió del tribunal. A mitjans d'aquesta setmana els organitzadors encara no havien rebut els fons pendents, és a dir, el típic desafiament de l’administració Trump als tribunals.

Aquest episodi demostra sobretot la voluntat del president –la determinació, en realitat– d’estendre el seu control fins i tot a les iniciatives més petites, en aquest cas els 10.000 dòlars pendents per a un cicle de conferències universitàries finançades per la seva pròpia ambaixada.

Al final, el degà de la Facultat d’Humanitats hi va intervenir per aportar els diners necessaris i dimecres vaig pronunciar la conferència. Si la facultat no hagués tingut aquests recursos, jo hi hauria anat igualment.

Paradoxalment, el tema de la meva intervenció era el meu últim llibre, The Road to Freedom: Economics and the Good Society, en què explico la meva idea del que significa de debò la llibertat, per què és tan important i què s’ha de fer per aconseguir-la. També parlo dels mètodes per suprimir-la.

Un element fonamental de la llibertat és la capacitat de cadascú de desenvolupar tot el seu potencial. En aquest sentit, és essencial una educació liberal, perquè ajuda els estudiants a desenvolupar les seves competències i capacitats al màxim, els allibera de les consignes de grup i els obre la porta al pensament crític. Però aquesta mena de perspectiva és amenaçadora per a l’autoritarisme, que vol imposar uns punts de vista concrets als ciutadans d’un país.

En el cas d’aquest cicle de conferències, es veu que el sol fet de parlar de diversitat, equitat i inclusió es considerava amenaçador per a l’administració nord-americana, que afirma que aquestes qualitats, per la seva pròpia naturalesa, comporten una discriminació per a la majoria de la població. Però la policia del pensament de Trump, pròpia del 1984 d’Orwell, no es limita a aquests temes. Canvi climàtic i gènere són paraules que també s’estan eliminant.

Un altre component fonamental de la llibertat –que, de fet, és essencial per a la seva supervivència– són les limitacions al poder; no hi ha d’haver mecanismes de control només dintre del govern sinó també dintre de la societat. Fa temps que aviso que la concentració de riquesa en un petit percentatge de la població seria terreny adobat per a un demagog, i que hi ha una colla de gent disposada a fer aquest paper.

Les universitats, que protegeixen la llibertat acadèmica, són tan importants per a aquest control com altres mecanismes de protecció dels drets civils, com ara la llibertat de premsa.

Una de les principals justificacions de la titularitat docent és que ens dona als professors com jo la llibertat d’alçar la veu quan veiem que el govern fa alguna bestiesa, com ara imposar aranzels elevats als nostres aliats, o qualsevol altra cosa que pugui perjudicar la nostra llibertat en el futur, com el que està fent l’administració Trump en àmbits com la immigració i la seguretat nacional.

Amb el pas del temps, mentre creixia la col·laboració entre el govern i les universitats en el terreny de la recerca bàsica, els legisladors es van adonar que retallar el finançament federal seria un desastre, i per això van introduir unes disposicions molt meditades per garantir que, en el cas que se suspenguessin els fons, s’apliqués el principi de les garanties jurídiques. Poc s’imaginaven que el govern intentaria saltar-se aquestes disposicions.

L’objectiu del cicle de conferències de Dinamarca era reforçar la idea “que els Estats Units i el Regne de Dinamarca comparteixen uns valors democràtics fonamentals”. Els actes de l’administració Trump han portat molts danesos a qüestionar-s’ho.

Dinamarca considera la cancel·lació del finançament d’aquest cicle com el que és: un atac als pilars fonamentals de la llibertat.

I, esclar, l’episodi ha tingut lloc amb el rerefons de l’agressiva posició de Trump respecte a Groenlàndia, l’enorme illa controlada per Dinamarca. El 4 de març, el president va afirmar que “d’una manera o altra” passaria a mans dels Estats Units. L’amenaça, gens dissimulada, no va ser ben rebuda ni per Dinamarca, aliada nostra a l’OTAN, ni per la mateixa Groenlàndia.

Quan era estudiant de postgrau, vaig tenir la sort d’obtenir una beca Fulbright que em va permetre estudiar a l’estranger; entenc, per tant, la importància d’intercanviar coneixements internacionals, cosa que, a més, pot contribuir a reforçar el soft power dels Estats Units.

Aquest soft power ha sigut durant dècades molt més important per ampliar la influència del país que no el poder militar, tal com assenyalava el politòleg Joseph Nye, que va morir a principis de mes.

Aquest episodi del cicle de conferències ha sigut una lliçó de formació cívica que ens ensenya on són avui els Estats Units, i potser per això se n’ha parlat tant a la premsa i els mitjans de comunicació de Dinamarca. Els danesos han vist en primera fila l’erosió de la democràcia nord-americana.

Un dels primers objectius de programes com el cicle de conferències organitzat per la Universitat de la Dinamarca Meridional és promoure el coneixement dels Estats Units i del que passa al país. En aquest cas, el programa ha sigut, potser sense voler, un veritable èxit.

Copyright The New York Times