15/10/2021

La Milá, el Butanito i el pas del temps

2 min

Mercedes Milá ha renovat temporada al canal #0 de Movistar+, però aquesta vegada recuperant el gènere clàssic que la va fer més popular a la televisió: l’entrevista. En comparació a projectes anteriors de la periodista en aquesta plataforma de pagament, aquest nou programa és un encert. En els anteriors projectes, en què Mercedes Milá i el seu gos Scott feien reportatges de dubtós interès, la presentadora s’estava convertint en una paròdia d’ella mateixa, caient en un tarannà excèntric i superficial on semblava que fes televisió només per no avorrir-se. 

A Milá vs Milá, a més, l’entrevista es desenvolupa a partir d’un exercici periodístic que dona molt de joc en el diàleg amb el convidat. El programa recupera entrevistes antigues que Mercedes Milá va fer als personatges que ara porta al programa i la conversa es desenvolupa recordant alguns fragments de fa trenta anys.

En el primer programa Mercedes Milá es va retrobar amb el periodista José María García, a qui no només va entrevistar llargament el 1986 en el programa de TVE Jueves a jueves, sinó que havien sigut bons companys a la ràdio. La conversa va ser entretinguda i no només perquè els dos protagonistes tinguin una personalitat que atrapi la curiositat de l’espectador. Milá manté aquella habilitat per conduir el convidat pels llocs que més li convenen, alternant la complicitat amb un punt de provocació molt eficaç a l’hora de fer garlar a l’altre fins i tot d’allò que no té ganes de comentar. A José María García, que es va negar inicialment a opinar de la sèrie de Movistar+ Reyes de la noche, en què el parodiaven, va acabar carregant-se la ficció i fent evident el seu malestar amb la manera com havien construït el seu personatge. El periodista, vestit amb un jersei taronja que semblava rendir homenatge al seu sobrenom de Butanito, sovint es mostrava amb els braços plegats, gairebé com si es construís un escut al seu voltant per protegir-se de la capacitat inquisitiva de l’entrevistadora. Van parlar d’un periodisme que ja no s’estila, del sou que va arribar a cobrar, dels vincles familiars de García i de com va retransmetre el cop d’estat del 23-F tot i ser del departament d’esports de la Cadena SER.

Però el més divertit a nivell televisiu eren els salts constants entre l’entrevista del 1986 i l’actual. La dinàmica servia per treure temes de conversa i per mostrar com l’edat canvia la perspectiva de la vida. També permetia reflexionar sobre el mateix mitjà i el periodisme. Me da tristeza, pero una tristeza positiva”, va admetre José María García al veure’s més jove. Observar-se a ell mateix amb menys edat també l’estimulava a reflexionar sobre la vellesa i la manera actual d’afrontar la vida. El gran defecte del programa, però, era l’edició abrupta. L’enregistrament està tan retallat, escapçat i muntat, sense respectar el to, el clima i la naturalitat de la conversa, que frustra l’espectador, que se sent privat d’alguns bons moments del diàleg. Això abans no passava i segurament és un indicatiu més de com ha evolucionat la televisió.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats