12/06/2021

Miralles, Bohigas, Gaudí

3 min

Potser m’hauria agradat ser escocès, no tant pel whisky o els referèndums d’independència com pel Parlament dissenyat per Enric Miralles i construït per Benedetta Tagliabue. Miralles no el va poder fer, va morir el 3 de juliol del 2000. Tenia 45 anys. Des de l’arquitectura, hauria estat el relleu cívic i intel·lectual d’Oriol Bohigas, que ja en té 95, d’anys. I d’alguna manera Miralles ha estat el relleu creatiu de Gaudí. El recordo un dia al seu despatx, el 1998, desplegant davant meu llibres gaudinians i jujolians i declarant-se’n admirador. Tenia una gran consciència de la continuïtat històrica. A l’exposició del Tinell es fa aquest paral·lelisme entre Miralles i Gaudí. En aquest espai gòtic, Gaudí va ser homenatjat amb una mostra el 1956, trenta anys després de la seva mort. Llavors Miralles acabava de néixer i ara és ell qui, 20+1 anys després de mort (la pandèmia ens ha regalat aquests jocs de números), és homenatjat.

Les maquetes del Parlament escocès són tan o més plàstiques que l’obra mateixa. Hi ha un moment, al final del recorregut, en què Miralles defineix l’arquitectura com una tasca col·lectiva, un diàleg amb la societat, amb el paisatge i el temps. Aquesta concepció també serveix per al periodisme: un diari es construeix dia a dia en diàleg crític amb la societat, amb els lectors, amb la memòria, en un procés d’estímul mutuu. Bohigas, per cert, durant molts anys va escriure a la premsa: en recordo en especial les Cartes per anar tirant a l’Avui, amb les quals buscava polemitzar amb persones amb qui sovint acabava fent-hi amistat. Sempre actuava així.

Sortint del Tinell, tot passejant, amb la Mariona arribem la plaça Reial on viuen el Bohigas i la Beth Galí (Miralles i Benedetta també van triar la ciutat vella, Santa Caterina, en el seu cas). Literalment ensopeguem amb la Beth, que passeja el seu elegant Weimar. “A l’Oriol no li agraden els gossos. I té una teoria -de tot en fa una teoria- segons la qual com més gossos hi ha en una ciutat més descohesionada està, més gent sola i aïllada té”. Jo, que soc poc de gats i gossos, me la puc fer meva, aquesta teoria. Li comento a la Beth que guardo un sobre amb tot de fotos de l’Oriol de quan vam fer el llibre d’articles, una carpeta que haurà d’anar a parar a l’Arxiu Nacional, on hi ha dipositats els seus papers personals (els documents professionals són al COAC). Surt a col·lació, esclar, que Lluís Pasqual, per despit, hagi deixat els seus papers personals a Madrid. La nòmina de grans catalans de la cultura dolguts que es refugien a Madrid podria donar peu a tot un capítol en la història del país.

Miralles té, amb justícia, un capítol propi en l’arquitectura catalana. Del Tinell en surts hipnotitzat, igual com de l’ou com balla -n’hem vist uns quants, pel camí-. Et quedes captivat per les maquetes del Parlament de Hollyrood, les del mercat de Santa Caterina, del pavelló d’Osca i del cementiri d’Igualada. I el mateix et passa amb els fotomuntatges tipus collage amb què treballava Miralles, que s’exposen al Santa Mònica: aquells exercicis compositius prefiguraven formes que després es feien matèria. Avui, en el regne de les imatges per pantalla, tenen un encantador aire vintage, d’artesania genuïna. Bohigas feia (i encara deu fer) teories del no-res, Miralles pensava en imatges. L’un més racional, més noucentista (tot i que li devem la recuperació del modernisme). L’altre més més gaudinià, més estètic i sinuós.

De tornada a casa ens aturem a la Fundació Vila-Casas, on trobem la maqueta de l’escultura que Antoni Llena va projectar per a l’espai públic d’un edifici que havien de fer l’Enric i la Beth a Hannover: un dolmen, una pedra enfilada damunt un joc de filferros. Llena, mestre de fragilitats que tan bé empatitzen amb l’arquitectura ondulant i lleugera de Miralles.

Ignasi Aragay és el director adjunt del Diari ARA.

stats