De l’editorial de La Publicitat (19-XI-1930), diari que dirigia Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937). Portada de la revista Imatges, dirigida per Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936), amb una foto de Gabriel Cases i Galobardes (Barcelona, 1892-1973). Tal dia com avui s’acabava la vaga que ara fa anys sota un règim de dictadura va causar 6 morts i 25 ferits.
Escrivim aquestes línies amb l’esperança, amb la convicció diríem, que quan apareixeran impreses, la vida ciutadana ja s’haurà normalitzat. Un dia i mig de paralització absoluta, amb episodis que han costat la vida a uns quants homes, haurà estat un tribut massa considerable i massa dolorós; Barcelona ha estat víctima, altra vegada, del màuser [fusell de repetició] com a instrument de pacificació i del mite de la vaga general sense finalitat concreta. Com a liberals, estem igualment lluny d’aquestes dues fórmules que no poden solucionar satisfactòriament cap conflicte. En altres ocasions tan tristes com la present, hem denunciat la impremeditació que representa l’utilitzar una arma tan poderosa dintre les ciutats. Els fets de divendres a Madrid ens donaven la raó, i els fets de Barcelona en són la confirmació lamentable. A Madrid, el màuser elevà a tràgic un conflicte que no havia de tenir cap conseqüència sagnant; les víctimes de Madrid no hauran caigut soles; a Barcelona, el màuser també ha portat el dol a famílies modestes i honrades. No pot haver-hi injustícia més gran que llevar la vida a un innocent. ¿Per ventura, en aquests casos, el màuser tria la víctima? Evidentment, no. ¿Qui l’usa pretén castigar un delinqüent determinat? Hem de creure que, generalment, no. L’experiència ens diu que, fins en els casos de sospita justificada, els resultats són funestos, perquè la víctima, molt sovint, no és pas el suposat delinqüent. El màuser podria ésser tolerat, després de la declaració de l’estat de guerra; però ni Madrid ni Barcelona es trobaven en aquest cas, i, per tant, cal atribuir els fets que tots lamentem a la imprudència de posar en mans d’homes subjectes a les alteracions dels nervis i a les ofuscacions naturals en determinades circumstàncies, instruments que només poden ésser utilitzats a la guerra o per repel·lir agressions realitzades amb armes equivalents. Aquesta desproporció és un efecte del mite de la força, i contra aquest mite s’ha volgut respondre amb un altre de tan perillós i desproporcionat, tots dos, però, igualment contraproduents. [...] No cal insistir més, per ara, sobre aquest punt. El que convé remarcar és que, si la manifestació de protesta ha trobat l’ambient propici que tots hem tingut ocasió de comprovar, és perquè en molts esperits la il·lusió d’altres esdeveniments obturava la reflexió. [...] Tenim la seguretat que el públic liberal barceloní ha comprès, igual que el de Madrid, l’interès que ha de tenir a restablir la normalitat, per impossibilitar qualsevol maniobra preparada per desviar l’atenció ciutadana cap a preocupacions fictícies i per depauperar l’esperança d’altres possibilitats més racionals i més profitoses per a Catalunya.
